CAN BARÓ , EL CARMEL , EL COLL

Primera edició: setembre de 1976.

Jaume Fabre i Josep M. Huertas Claveria, 1976.

Introducció

 

 El barri esta passant de ser una unitat nostàlgica -unitat que en el fons tampoc no existia- a ser un motor de ciutadans conscients, que augmenta dia a dia. No podem estar, doncs, d'acord amb l'anàlisi exclusivament física -topografia, trama urbana, arquitectura ... - que alguns en fan, i que els porta a concloure que, puix que gran s vials han partit els barris, els estils arquitectònics que els caracteritzava han desaparegut i els nens ja no fan focs de sant Joan, els barris ja no existeixen. Els barris, com nosaltres els veiem, són, per damunt de tot, la gent que els compon i allò que els porta a defensar conjuntament la qualitat de vida del sector de la ciutat on tenen la vivenda, i que es pot delimitar no solament per unes certes característiques externes, sinó més aviat per una problemàtica comuna.

 

Aquesta afirmació té una validesa especial per als turons de Barcelona. L'abandó i la degradació progressius dels barris ciutadans no es limita ja als antics, sinó que és també denominador comú dels més moderns, on la despreocupació i el deixar fer municipal s d'altre temps deixen ara pas a nous interessos que cerquen el que abans no interessava i, amb l'excusa de les millores urbanístiques --que a l'hora de la veritat es limiten a nous blocs de vivendes o a algun gran vial que permeti expropiar i especular-, fer fora els legítims pobladors del barrí. Als barris muntanyencs de Barcelona, la lluita reivindicativa ha tingut i té una embranzida extraordinària. A Can Clos, al Carmel, forma i fons dels plantejaments col·lectius, donen fe periòdicament del reviscolament de formes de vida social ofegades durant quaranta anys.

En aquest volum volíem d'antuvi estudiar tots els barris que s'enfilen per la muntanya. Raons d'espai ens el van fer limitar als turons -Barcelona en té vuit- i finalment ha quedat reduït a la muntanya de Montjuïc i als tres turons, tots dos amb un pla parcial propi que ha unit en la lluita els veïns dels diferents barris que comprenen. Han quedat exclosos així del volum:

 

 - El Putxet, que hem estudiat ja al volum tercer per la seva relació indiscutible amb Gracia i Sant Gervasi, igual que el petit turó de Monterols, que no es més que un parc.

 

 - La Peira, que hem vist al segon volum per la seva relació amb Santa Eulàlia de Vilapiscina i per l’aïllament en que es troba envers els seus germans el Coll, el Carmel i la Rovira -els tres turons-, que no solament componen una unitat geogràfica, sinó també, i valgui l'expressió, una unitat especulativa.

 

 - Les Roquetes, que inclou dos dels nou barris -Torre Baró i les Roquetes- i que per tant hem preferit deixar per a un altre volum, on estudiem conjuntament aquests nou barris, que componen una clara unitat de lluita.

 

 - Altres barris muntanyencs no són ja pròpiament turons, sinó vessants de Collserola -Vallvidrera, Sant Genís, La Font del Gos, Can Caralleu ... - i els estudiem conjuntament amb barris de major entitat, dels quals depenen en tots els conceptes.

 

CAN BARÓ, TURÓ DE LA ROVIRA

 

ELS TRES TURONS

 

 Cal dir abans de res que la historia i la geografia dels barris que formen els Tres Turons són íntimament unides, fins al punt que potser fóra millor explicar la dels tres alhora. Només el propòsit que ens guia d'esbrinar al màxim quins són i com són els barris de Barcelona, un a un, fa que analitzem per separat Can Baró (turó de la Rovira), el Carmel i el Coll.

 

 Potser, dels tres barris, el menys conegut sigui Can Baró, format al voltant d'un mas que ha esdevingut amb el temps, considerablement transformat, ,filial d'un institut d'ensenyament. El mas fou bastit el 1674, com encara recorda la llinda de la porta. Era situat en altre temps dins el terme municipal de Sant Martí de Provençals, i era dedicat al conreu del blat i dels garrofers. El propietari del mas era el baró de Sant Lluís, ambaixador de l'Estat espanyol a Suïssa, raó per la qual el mas rebé el nom que porta, i igualment passa amb un Dels principals carrers del barri.

 

 L'any 1909, el mas fou ocupat per gent que fugia de Barcelona amb motiu dels avalots de la Setmana Tràgica, i funcionaven ja les vagonetes que duien pedra de les pedreres properes cap al forn de calç. El 1936 serví com a hospital controlat pel comitè de la barriada i el Casal de l'Esquerra. Després de la guerra passa ja a ser col·legi, regentat primer per jesuïtes i, més tard, filial d'institut .

 

 La serra de Can Baró o turó de la Rovira conté ferro, aigua i lignit, que segons sembla era només explotat al Coll. Tingué molta importància la construcció del dipòsit d’aigües de Dosrius, el 1870, a cura de la Companyia d'Aigües de Barcelona, de capital belga, que ajuda a resoldre parcialment l'escassetat d’aigua a Barcelona, a base de portar aigües des de la llunyana riera d'Argentona .

 

 S'aixeca encara a 95 metres d’alçària i es troba en el camí del cim de la Rovira.

La seva existència fou una altra raó contra la idea de l'Ajuntament de Sant Martí de Provençals, de bastir un cementiri per aquelles rodalies.

 

COM S'URBANITZA. EL TURÓ

 

 La influencia propera Dels barris de la Salut i del Guinardó assenyala el destí de Can Baró, on sovintejaren ben aviat, durant el primer quart de segle, torres modestes. El nét Dels masovers de Can Baró ha explicat que la parcel·lació d'aquests terrenys, mig muntanyencs, mig rurals, tingué lloc el 1919,1 i que seguí al fracàs de la conversió del mas Casanoves en hotel,2 prop del qual tingué el seu camp l'aleshores naixent Barcelona Club de Futbol, només en la temporada 1900-1901, puix que l'hotel plega.

Passa molt de temps sense que Can Baró fos res més que un barri llunyà, de petites torres, fins que poc després de la guerra hom parla de la urbanització de la zona de la hipotètica plaça de la Font Castellana, que ha quedat reduïda a un espai entre els nous blocs de la Cooperativa Gracienca de Vivendes.

 

 La postguerra suposà igualment l'ocupació de les parts altesdel barri (Maria Lavernia i Francesc Alegre) per barraques, fins l'extrem d'ocupar els antics refugis antiaeris com a vivendes durant un bon grapat d'anys.

 

 Com tots els turons, Can Baró és víctima d'un urbanisme basat únicament en l'especulació, com ha demostrat el traçat dels seus carrers i sobretot que hi hagi permís per a edificar un bloc de vuit pisos al costat d'una escala que salva el desnivell de la carretera del Carmel, en una punta del carrer del Mestre Serrano.

 

 Un altre component urbà de Can Baró són les cases i els carrers dits dels periodistes, on visqueren alguns professionals del ram d'informar, i encara n'hi viuen uns quants. S'havien organitzat en cooperativa i bastiren llurs cases en uns terrenys donats per l'alcalde Domènec Sanllehy, molt lligat al barri de la Salut. Hi visqueren, entre altres, Rovira i Virgili i Puig i Ferreter. Curiosament, bona part dels que hi vivien eren més aviat a una punta del barri de la Salut, però a Can Baró fou on després de la guerra es canviaren noms de carrers diguem-ne sospitosos pels de periodistes franquistes morts a la guerra: Estanislao Rico Ariza era abans Pere Sala; José Millán González era Pompeu Gener, i Pablo Sáez de Barés era Güell i Mercader. Tots tres nous noms són a la placa commemorativa dels caídos que hi ha a l'Associació de la Premsa de Barcelona. L'actual carrer Ramiro de Maeztu portava el nom de Prat de la Riba fins que es dona aquest nom al carrer avui dit del Príncep d'Astúries. Després passa a anomenar-se Robert Robert.2 bis .Curiosament van ser conservats els noms de Raimon Caselles i Miquel del Sants Oliver. Hi ha diverses torretes d'aquest sector més pròxim a la Salut que s'han convertit en escoles privades.

 

UNA LLARGA HISTORIA DE BARRAQUISME

 

 Tot i que la lluita duta a terme pels barraquistes dels turons ha recolzat sobretot en la combativa Associació de Veïns del Carmel, inclourem per criteris geogràfics estrictes dins Can Baró els tres grans nuclis de barraques d'aquesta zona muntanyenca: Raimon Caselles, Marià Lavernia i Francesc Alegre.

 

 El moment fort del barraquisme als turons sembla arrencar del 1948, i els que recorden l'època diuen que durant gairebé set anys les amenaces de fer-los fora eren constants per part de les brigades municipals de repressió del barraquisme,3 i que en aquest estat d'angoixa sorgiren personatges que aprofitaven el moment, com un falangista que feia d'intermediari entre els repressors i el reprimit per tal de salvar la barraca, feina per la qual rebia una comissió d'agraïment; o un altre que llogava barraques que ell mateix construïa.

 

 El grup de Raimon Caselles, que és avui dia el que presenta el millor aspecte, és situat en una mena de plataforma que sobresurt del turó del Carmel directament sobre el barri de Can Baró. Sempre ha estat en terrenys particulars (un dels amos, amb qui anaven a tractar els barraquistes, és el notari Faura Ubach), i pel desembre de 1975 l'amo d'uns terrenys intenta cobrar de deu barraquistes 100.000 pessetes, a cadascú, per danys i perjudicis. El que en realitat volia era foragitar-los, segurament per vendre's els terrenys. El 1955, els barraquistes intentaren formar una cooperativa de vivendes i parlaren de comprar els terrenys mitjançant el Patronat Municipal de la Vivenda, però els desengayaren tot dient que eren ciutat jardí i que no els sortiria a compte. Sembla ser que posteriorment el Patronat Municipal de la Vivenda ha comprat part dels terrenys que ell havia desaconsellat que compressin els mateixos afectats.

 

 El total de barraques de la zona és de prop de sis-centes, 135 de les quals són a Raimon Caselles, edificades en aquesta mena de quadrilàter de tres nivells que forma la muntanya. Hi viuen unes 650 persones i el terra és asfaltat. Als Canons, o Marià Lavernia -la part més alta del turó de la Rovira, també conegut com "la muntanya pelada» per la manca de vegetació, que contrasta amb el bosc del parc del Guinardó, dins el mateix turó-, són 110 les barraques i 600 els habitants. Com exemple extrem de pèssima habitabilitat hi ha el cas d'una barraca de 14 metres quadrats on viuen un matrimoni i quatre fills, que paguen 1.200 pessetes mensuals de lloguer. Un petit grup de barraques és dalt de tot del Carmel, a la part que va del carrer dels Santuaris als carrers Font-rúbia i Marsans-Rof, on hi ha unes 40 casetes. 1 finalment hi ha el gran grup de Francesc Alegre, amb 306 barraques i 1.680 habitants, dues terceres parts dels quals són d'Andalusia. Totes són reconegudes oficialment des del 1956 per l'Ajuntament, any que deixaren d'amenaçar-Ies amb l'enderrocament. Un dels moments més tensos en aquest estira-i-arronsa entre repressors i reprimits del barraquisme als turons es dona el 1955, quan un capellà del Cottolengo impedí que fos enderrocada una barraca a base de treure's una pistola, quan ja els pies i les pales eren a punt.

 

 Segons una enquesta, el 50 per cent dels barraquistes porta vint anys a la barraca, prova de com ha estat de difícil poder fugir d'unes condicions de vida intolerables i que encara es perllonguen, per bé que han millorat alguns serveis, millores sempre degudes a la pressió d'aquests ciutadans tractats com si fossin de tercera. El 67 per cent no podrien pagar l'entrada d'un pis; la mitjana de Lloguer que els aniria bé és de' 755 pessetes al mes, i un 94 per cent vol continuar al Carmel.

 

En aquest respecte cal tenir present que hi ha un terreny municipal, el Pasaje del Hoyo, prop d'on avui hi ha els blocs increïbles de la Cooperativa Gracienca de Vivendes, que és vigilat i reivindicat com a lloc de construcció dels blocs que podrien significar la fi del barraquisme als Tres Turons

 

UNA LLUITA DURADORA

 

 Tot i que els temps d'angoixa davant el risc de perdre la casa han passat, encara es dóna la febre destructora per part de les brigades municipals, influïdes per la política oficial de fer desaparèixer el barraquisme com sigui, sense tenir en compte els interessos i les circumstàncies dels realment afectats.

 

 A Francesc Alegre passa un cas ben concret: la barraca 5410 va quedar lliure i hom demana que en lloc de treure-la fos donada a una parella jove que havia de viure amb els seus pares en una altra barraca. El problema del barraquisme no es resolia perquè la 5410 anés aterra, i en canvi el de la parella rellogada, sí. Doncs bé, la resposta oficial fou l'enderroc.

 

 Fins fa un any només hi havia aigua al carrer. Finalment, i demostrant que no hi ha res impossible, l'aigua ha entrat a les cases, donant per acabada als turons una vella lluita-aspiració dels barraquistes d'arreu: deixar de fer cua a les fonts. Dona hi havia que abans d'anar a treballar s'aixecava quan encara era fosc per carretejar cubells d'aigua cap a casa. Hom havia prohibit les gomes llargues, que permetien connectar el doll d'aigua amb el safareig de casa per emplenar-lo sense haver de fer l' esforç de dur el pes.

 

 Aquest ha estat un dels èxits aconseguits per la comissió de representants dels diferents grups de barraques dels turons, constituïda pel juny de 1972. Coincidí, la formació d'aquesta comissió, amb l'entrega al Govern Civil i a l'Ajuntament d'una carta signada per tres-centes persones demanant vivenda al mateix barri.

Els primers temps del barraquisme als turons foren caracteritzats, elèctricament parlant, pel quinqué -abans diuen que hi hagué encara el gresol-, al qual seguí el famós í pudent carbur, i després el llum elèctric, que costà 5.000 pessetes d'instal·lació a cada barraca.

 

 Els wàters públics foren col·locats a la primavera del 1974, i habitualment fan pena per l'estat de deixadesa en què es troben. Sempre plens d'aigua i sovint bruts. Hi ha hagut qui demana que anés fora algun d'aquests wàters -sembla que ara n'hi ha de privats més que en altre temps-, i fins i tot hi hagué qui insinuà la sorprenent idea que es transformessin en dispensari. ¿Cal dir que sanitàriament tota la zona barraquista és totalment abandonada?

 

 La manca de tot tipus de servei feia que durant anys tingués gran afluència la casa de dutxes Sulina, a Can Baró, que diuen que es fornia d'aigua d'una deu de la muntanya.

Per l'octubre de 1973, i davant la manca de cups on llençar les escombraries -els camions no passaven mai per dins els carrers barraquistes, perquè no podien-, hi hagué una gran manifestació a base de posar a la carretera del Carmel una filera de bosses d'escombraries, que barraven el pas i que obligaren a aturar-se la circulació. E1s viatgers d'un autobús baixaren i feren costat a la reivindicació barraquista. Una gran pancarta deia ben clar: «Mantenga limpia Barcelona. Queremos cubas y vertederos. El Ayuntamiento sólo promete.» Els cups s'aconseguiren.

 

 D'aleshores ençà s'ha creat una Vocalia de Barraques dins l'Associació de Veïns del Carmel, que vetlla pels interessos d'aquests veïns sempre deixats de banda. Cal tenir ben present que molts barraquistes, quan han pogut, se n'han anat a viure a pisos del Carmel.

 

 A tall d'informació sobre les característiques dels qui viuen en aquests grups de barraques, cal dir que la mitjana d'hores treballades és de 10 i 3/4 diàries. 1 no es pensi ningú que només els adults, sinó que són 9 i 1/2 les hores treballades com a mitjana per nois de 15 a 20 anys. Hi ha un nombre important de dones casades que treballen, amb una mitjana quotidiana de tres hores de fer feines (el treball més habitual) per tal d'ajudar l'economia familiar. Hi ha un 12 per cent d'homes que no saben llegir ni escriure, i un 20 per cent de dones en les mateixes condicions. Andalusos, murcians i gallecs són els que més sovintegen, juntament amb dos veïns de la Barceloneta, que van haver de venir-hi per raons de clima sec i sa, No deixa de ser una ironia ...

 

TOT DE RETALLS AL PARC

 Quan hom parla del parc dels Tres Turons, caldria interrogar-se sobre si és un eufemisme, un desig o una manera de designar un lloc geogràfic que de moment s'assembla a mitges al que és un parc. Cert que la meitat del turó de la Rovira és un bosc bonic, molt deixat, que oficialment es diu parc del Guinardó i, popularment, la Font del Qüento.

 

 El parc dels Tres Turons es configura en el pla comarcal de l'any 1953, i fins al 1964 hi hagueren retalls de tot tipus, sempre de cara a construir-hi, i no fou fins el 1967 que es formulà el Pla Parcial dels Tres Turons, que si es dugués a terme suposaria que 15.000 habitants de Can Baró, el Carmel i el Coll haurien de deixar llurs cases, edificades dins els límits d'un parc que potser algun dia existirà, encara que en matèria de verd hàgim de ser forçosament escèptics.

 

 Malgrat els retalls, encara hi ha 90 hectàrees qualificades com a parc, de les quals només ho són de debò 25,3. Recuperar la resta -65,2- significaria deixar al carrer, com ja hem dit, 15.000 persones. Caldria, però, fer un esforç per trobar lloc dins els Tres Turons per a aquesta gent i alliberar el que podria ser un gran parc urbà, tot i els inconvenients de desplaçament per l'alçada a que es troben els turons.

 

 L'exemple de retall més espectacular a Can Baró ha estat l'edificació d'uns blocs de vivendes a compte de la Cooperativa Gracienca de Vivendes. El pitjor és, però, que l'esmentada construcció no ha fet més que aplicar una llei vigent. Per a la conversió dels terrenys avui particulars o ocupats en verds se segueixen dos procediments: expropiació i «cessió voluntària dels particulars». Com sigui que per al primer procediment caldria un Ajuntament més ric i uns particulars menys gasius, el segon procediment ha gaudit d'un cert èxit en els darrers temps. «Aquest estrany procediment (d'altra banda, totalment previst en la legislació vigent) consisteix que s'autoritza a edificar una certa fracció de propietat afectada per a parc urbà, a canvi de la cessió de la parcel·la per a ús públic. El Pla Parcial dels Tres Turons preveu aquest procediment per a una zona concreta, la limitada pels carrers Tenerife, Francesc Alegre i plaça de la Font Castellana. El Pla estableix que els particulars, tot reunint un 60 per cent de la propietat, puguin presentar una ordenació de la zona que, amb una ocupació del 6 per cent, permeti edificar amb un coeficient del 0,5. Dit d'altra manera, s'autoritza a edificar un metre quadrat de sostre per cada dos metres quadrats de propietat afectada per a parc urbà. Aquesta opció queda concretada pel gener de 1969 amb l'ordenació proposada per un particular per a una superfície de 5,5 hectàrees. El sostre a construir són 27.600 metres quadrats en grans blocs de 7 a 11 plantes. Aquests blocs, que avui veiem aixecar-se en les vessants de les antigues pedreres de Can Baró, per més que s'ajustin al que hi ha legislat en el Pla, resulten un nou atemptat als ja reduïts espais verds de la ciutat. Perquè si bé ocupen només 0,26 hectàrees, en planta baixa, suposen, d'una banda, un enorme augment de la densitat de població de la zona, totalment incompatible amb la idea de parc urbà; per altre costat trenquen amb l'ordenació de les zones veïnes (ciutat jardí), i, finalment, les zones verdes que es puguin acondicionar entre els blocs no passaran de ser, al nostre parer, jardinets que no tenen res a veure amb l'aspecte i les funcions que ha de complir un parc urbà.»4

Que quedi clar, ja ara i des d'ara, que, aquest exemple de retall, pot igualment trobar-se en operacions tan clares com Vista Park («la cara lluminosa del Carmel»), el Parc Residencial del Coll (on abans hi havia un bosc), l'escola Virolai (increïble construcció fregant amb la punta del turó del Carmel) ...

 

LES EXPLOSIONS DEL CARRER DE TENERIFE

 

 Pel març de 1974 foren observades unes falles als terrenys del turó propers al carrer de Tenerife -en realitat un camí muntanyenc amb un gran roc que impedeix el pas en un tram­ i hom obliga a desallotjar les cases en un temps record. Sembla que el problema arrencava del fet que les pedreres s'havien anat ressentint a causa de les barrinades constants que feien es datar els obrers del túnel del turó.

 

 La conseqüència immediata fou que 183 veïns hagueren de deixar casa seva, i acceptaren anar provisionalment a altres cases mentre es dictaminava si hi havia o no hi havia perill de tornar a ocupar llurs vivendes.

 

 No cal dir que hom no hi observa el mateix grau d'unió i de capacitat d'enfrontament amb la poderosa TABASA que es dona al Carmel.

 

 Pel desembre del mateix any les explosions recruaren i al­gunes cases s'esquerdaren. Altres incidents menors, però que reflecteixen l'esverament que les explosions degueren crear al barri, foren que un gerro caigué i es trenca, que s'aboca una olla que era al foc ...

 

 La duresa de la pedra que TABASA troba al turó determina un ús considerable de barrinades, però els veïns es queixen, com al Carmel, de la poca atenció que tenen cap a ells com habitants que són de fa anys del turó, i que a més no trauran cap benefici de la construcció del túnel.

 

ESCOLA NOVA, ESQUERDES NOVES

Que no es tracta d'un problema ja superat, ho prova que després de les vacances de Pasqua del 1975, a primers d'abril, les mares es trobessin l'escola nacional Pirineu, inaugurada aquell curs, a pocs metres de la pedrera vena de Can Baró, completament tancada, i amb l'avís del perill que podia suposar als nens l'aparició d'esquerdes en alguns murs.

Les mares, que alguna cosa s'oloraven, emprengueren una marxa cap a la plaça de Sanllehy , acompanyades de llurs fills, en senyal de protesta. És probablement la primera manifestació haguda al nucli de Can Baró i representa una presa de cons­ ciència molt elevada en comparació amb el desgavell que seguí al desallotjament de les cases del carrer de Tenerife un any abans.

TABASA informa de pressa i corrents que, segons els seus informes tècnics, els nens podien rebre classe dins l'escola i que no hi havia perill de cap mena. Amb aquest pronunciament i la ràpida acció de mares i fills que el provoca, l'escola Pirineu torna a obrir les seves portes.

A més d'aquesta escola nacional, única del barri i com s'ha dit oberta el curs 1974-1975, hi ha la filial de l'institut Ausiàs March dins la vella masia de Can Baró.5 Existeix a més el pro­jecte de fer un altre grup escolar al carrer de Francesc Alegre. Sembla ser que l'avantprojecte és al Ministeri d'Educació i Ciència perquè hi assigni la subvenció.

 

JUGAR A FUTBOL A LA PEDRERA

Al costat de l'escola nacional hi ha el terreny de joc del C. D. Baró, que aprofita la pedrera abandonada, voltada per les parets del turó i en el seu cim per les barraques blanques, que ajuden a donar un insòlit marc de fons al camp de futbol.

En altre temps no massa llunyà existí el Club de Futbol Tatachín, que tenia el seu estatge en una vella casa del turó, i que era format per nois barraquistes. El club rebia el nom d'un bar, on feien ball els diumenges pagant un duro cada per­ sona que hi anava. La millora de les condicions econòmiques desplaçà aquest interès pel Tatachín com a ball, tot i que com a club de futbol tingué un auge fins i tot extraesportiu a la dècada dels seixanta, quan era un dels centres de joves que rutllava per aquelles rodalies. Prova i exemple n'és una pissarra reproduïda 6 del bar que l'estatjava: «El C. F. Tatachín comunica que en la caja número 37 las letras G, H, 1, J, K, L, M, ban al Africa.»

Una altra institució de les barraques de Francesc Alegre era «la Torre», edifici avui tapiat i que hom suposa que serà en­ derrocat dins de poc. La Torre fou en els mateixos anys que el C. F. Tatachín un dels nuclis vitals, i corresponia a interès demostrat per la parròquia de Nostra Senyora de Montserrat, al Guinardó, relativament prop del lloc, a donar algun servei als barraquistes.

Primer una senyora gran que s'ocupava de la vella torre havia tingut a la seva cura, per uns pocs diners, els vailets que li deixaven; després es va organitzar una guarderia on les mares pagaven deu pessetes per deixar el nen, i quinze si es quedava a dinar. Doncs bé, un reportatge de l’època 7 recull que hi havia mares que no podien deixar-Io a dinar, perquè no els arribava el pressupost. La Torre servia igualment com a centre jovenívol, escola nocturna per a aconseguir el certificat d'ensenyament primari -era quan a moltes empreses no volien treballadors que no tinguessin aquest certificat- i capella dominical.

El barri de Can Baró, i les tres zones de barraques que l'envolten, gaudeixen de pocs serveis: no hi ha ambulatori ni dispensari, no hi ha cap centre social ni tan sols lIocs de diversió. El cinema Iberia, al carrer de Praga, desaparegué també a la mateixa dècada dels seixanta, i era el lloc predilecte dels veïns, perquè era barat i perquè hom hi podia mastegar pipes sense que li diguessin res ni el veí de cadira ni l'acomodador. Final­ ment ha desaparegut també el cinema Sanllehy.

L'església del Santíssim Redemptor, cremada quan la guerra, és ara un edifici modern dels arquitectes Oriol Bohigas, Mar­torell i Mackay, De sempre hi ha hagut una relació escassa amb el barri deguda a la manera de ser tancada dels capellans que ha tingut. La prova és que la promoció social, tan típica d'altre temps a càrrec de joves de la parròquia, era feta a Francesc Alegre per nois, noies i capella jove de la parròquia de Mont­ serrat, al bell mig del Guinardó.

Una altra peculiaritat desapareguda al vell barri de Can Baró, és a dir, a la zona més antiga i plena encara de torretes, és la font dels Bessons o de la Mina, on anaven a cercar aigua els veïns d'arreu i que deien que tenia propietats especials, perquè l'any 1958 hi era assenyalada en un radi de cent metres la presencia de 12 parelles de bessons i uns trigèmins. La font era al carrer del Mestre Serrano, en una fondalada, i l'aigua sortia per sota una porta. Sembla que fa poc desaparegué per causa d'unes obres. En algún temps la font havia servit també com a rentador públic, quan a les barraques l'aigua era article de luxe i hi havia poques fonts públiques.8

 

POCA CONSCIENCIA DE BARRI

Encara avui dia, amb l'empenta demostrada arreu per les Associacions de Veïns, és Can Baró un barri esmorteït, i la seva força ha arrencat en alguna ocasió de l'ajut mostrat per l'Associació de Veïns del Carmel, que ha estes la seva acció sobre els nuclis de barraques i sobre el tancament de l'escola Pirineu, dels quals ja hem parlat.

La barreja d'una població gran, que normalment ocupa les poques torres i els edificis més antics, amb nuclis d'immigrants que són a les barraques i als blocs més moderns de vivendes, no ha acabat de donar els seus fruits, entre altres coses potser per l'escassa dimensió del barri i també per la manca de focus de reunió, ja fossin antics reductes parroquials o caus d'escoltes. Tanmateix, pel maig de 1976 es belluga un primer moviment en defensa d'un centre social al barri, i àdhuc es penja una gran pancarta a l'avinguda de la Mare de Déu de Montserrat sobre aquesta reivindicació.

La mateixa antiga masia de Can Baró limita el seu paper al d'institut, sense acollir algun nucli viu que garanteixi el ferment cívic imprescindible per a enfrontar els molts problemes que aquest turó pateix. Problemes que tenen llur fonament sobretot en la persistència de les barraques i en l'anarco-urbanisme propi de la zona dels turons, agreujat aquí com al Carmel per les obres de construcció del túnel de la Rovira.

 

EL CARMEL

D'UNES COVES AVUI DESCONEGUDES A UNES CARRETERES

Si l’anècdota que con ten sobre determinat moment de la vida del Carmel és certa, podríem afirmar que el suburbial destí d'aquest turó hauria pogut estar tot un altre ben diferent de l'actual.

Diuen que diuen que, abans de bastir l'actual palau de Pedralbes, es dubta d'emplaçar-Io on és ara, o de fer-ho al Carmel. 1 aleshores decidiren triar el lloc on el clima fos més favorable, i posaren a curar sengles pernils a Pedralbes i al Carmel per veure on resultava millor. Del final d'aquesta possible historia­ possible llegenda, no cal parlar-ne. Tothom sap que al Carmel no hi ha cap palau reial. ..

De les notícies més antigues del Carmel, n'hi ha una que parla d'unes coves dites Cimanyes, situades a 212 me tres d'alçada, la situació de les quals no era massa lluny de l'avui enrunat Can Xirot, ja que entre aquest mas, la vida del qual arriba fins pràcticament als nos tres dies, i aquelles coves avui desconegudes hi passava un camí antic d'origen roma.

 

L'INEVITABLE SANTUARI

El Carmel deu el seu nom al santuari que s'aixeca en la vessant del turó que dóna sobre el Pla de Barcelona a mitjans del segle passat, per l’època que altres turons i rodalies muntanyenques -el Putxet, la Salut, etc.- coneixen la seva primera i esquifida expansió urbanística, no gens premonitòria encara del desgavell d'un segle després.

Hi ha dades que la primera gran festa celebrada al santuari, l'any 1864, arreplega més de quatre mil persones. Bé per motius religiosos, bé pel costum d'aplecs republicans, que s'estendria sobretot en la primera dècada del segle actual, el Carmel prengué una certa fama aparellada amb la que ja gaudia el seu veí, el turó del Call, freqüentat per romeus de tota mena.

 

LES PRIMERES TORRETES 1 L'ANNEXIÓ A BARCELONA

L'any 1875 comencen les primeres urbanitzacions de torretes, que no es deturen ni amb la sobtada nota sinistra de l'assassinat de l'ermita del Carmel, el 1877. Ans al contrari, quatre anys després es parla d'una carretera provincial per a pal·liar l’aïllament dels habitants d'aquell allunyat indret. No cal estranyar-se del mot provincial, perquè el Carmel, com Can Baró, formava part dels municipis del Pla encara no annexionats a Barcelona.

Aquesta carretera, construïda per salvar la separació natural que suposaven els turons --el Coll, el Carmel o turó d'en Mora (aquest és el seu nom geogràfic, avui oblidat, fora del mas així anomenat en la vessant del Carmel que dóna al barri del Coll), la Rovira i la Peira-, uní Horta amb Gracia i passa ben a prop del santuari del Carmel, segons sembla a causa de les pres­sions de l’amo d'un hotel que hi havia ben a prop, i del qual ja hem parlat en fer-ho de Can Baró.

S'obriren també, més tard, dos quilometres de corbes, que permeteren unir el Carmel amb la pla<;a de Sanllehy, encara avui la ruta inevitable per al transport públic -escàs, val a dir-ho- que serveix els veïns del turó-barri.

Com sempre ha succeït, les carreteres revaloritzaren ràpida­ ment els terrenys, fins aleshores ocupats per unes quantes torres i per vinyes que pertanyien a uns quants marquesos i altres terratinents que, amb el temps, se'n desentengueren tot aprofitant l'especulació que, com arreu de la ciutat, també va apoderar-se del turó.

Quan l'any 1880 l'Ajuntament de Sant Martí de Proven<;als anuncia la intenció de bastir un cementiri 1 a la seva part muntanyenca, no havia d'estranyar gens la protesta de les incipients urbanitzacions, fins les del Carmel, tot i que els primer s terrenys triats sembla que eren més aviat prop de la Torre dels Pardals, en pIe Guinardó.

Com que sota d'aquest indret hi havia les canonades de les aigües de Dosrius, «La Campana de Gracia» no es va estar de comentar el projecte amb el to sarcàstic que li era habitual: «D'aquesta manera s’establirà un sistema de filtracions i l'aigua tindrà molt bones qualitats. Jo ja preparo una taula d'aigua i anís per posar-la prop d'una font amb un rètol que digui:

"Jarabe de difunto."

»A Itàlia han posat en practica el sistema de cremar els cadàvers; aquí els dissoldrem en aigua.»2

Aquell primer intent de crear una necròpolis als turons no prospera, perquè el 1884 l'Ajuntament de Barcelona, que tot i no manar teòricament sobre les decisions dels altres Ajunta­ ments del Pla ja veia venir des de feia temps la inevitable annexió, va emetre un informe contrari a tal idea.

No deurien quedar massa convençuts els martinencs, i el 1896, a un any vista de la pèrdua de la seva independència, insistien a instal·lar un cementiri als turons, aquest cop prop de la Font d'En Fargues. De nou protestà el veïnat i pel febrer de 1897, poc temps abans que l'Ajuntament de Sant Martí desaparegués, la Comissió Provincial de la Diputació anul·lava l'acord que aquell havia pres.

Ja completament barcelonins, els turons coneixen una nova embranzida urbanística, i el 1902 s'obren nous carrers, entre ells el de la Font de la Mulassa, per unir una nova urbanitza­ció, als terrenys de Can Carbassa -casa pairal neoclàssica que continua en peu a Peris Mencheta - Marques de Foronda, con­vertida en col·legi religiós-, amb la carretera del Camp de l'Arpa que duia a Horta (el que avui coneixem per passeig de Maragall).

Del 1920 al 1930 s'aixequen noves torres pel Carmel, configurant el clàssic barri de «casetes i hortets» que respondrà, en general, a la configuració dels turons i dels afores d'alguns ex-municipis independents -com ara el Verdum i les Roquetes respecte de Sant Andreu, i que, en general, eren propietat de menestral s que desitjaven disposar d'un altre indret més sanejat que llurs vivendes antigues o rònegues al casc antic barceloní.

El temps havia de representar per aquestes edificacions, en una gran majoria de casos, que llurs solars valguessin moltíssim més, i a partir dels anys cinquanta sovintejaria l'enderroc de torretes per a substituir-les per blocs de mala qualitat, sense ordre ni concert. No avancem, però, els esdeveniments.

Ni marques os ni ermitans no viuen ja al Carmel, però dels primers en resten els noms en alguns carrers (Marques de Foronda, per exemple, a la part més propera a Horta), i, dels segons, es manté dempeus l'edifici del santuari, avui parroquia.3

Igualment es donaven noms de propietaris de terrenys o de masos a altres carrers que anaven perfilant el nou barri, i fins i tot de llurs dones, com és el cas de Montserrat de Casanoves, el zigzaguejant carrer que voreja una vessant del turó, i que era el de la dona d'En Fargues, el propietari dels terrenys on encara hi ha la font que duu el seu nom, i que fou inaugurada l'any 1900, com hom llegeix en el mosaic desgastat que l'en­cercla.

Tot i ser el Carmel un barri petit, abans de la guerra ja hi havia una certa activitat política, com ho proven el desfigurat casinet situat a la cruïlla de la rambla del Carmel amb el carrer Llobregós, i la torre del carrer Pujolet, número 5, on hi ha ara l'escola Heura, i on existí per l'any 1936 un estatge de les Joventuts Socialistes Unificades.

De sempre tingueren fama els indrets propers a la Font de la Mulassa com a lloc escaient i més o menys segur per a trobars'hi grups polítics no autoritzats durant la difícil etapa de la Dictadura d'en Primo de Rivera. El qui fou conseller de la Generalitat de Catalunya, Ventura Gassol, tenia una torre aleshores al carrer de Pedrell.

En plena Guerra Civil el Carmel estigué constantment sot­ mes a esglais, per causa de la propera presencia dels canons que hi havia al turó de la Rovira, la fortificació dels quals subsisteix encara als nostres dies.

Sembla ser que poc temps després, durant la Segona Guerra Mundial, uns alemanys explotaren los vetes de carbó que hi havia als turons.4

 

LA TRANSFORMACIO DE LA POSTGUERRA

Un dels molts cronistes nostàlgics que han florit a Barcelona, força de dretes la major part d'ells, explicava:

«Havia pres una embranzida prometedora abans de la guerra civil. (Es refereix, òbviament, al Carmel.) S'hauria establert un servei d'autobusos regulars que anava de la plaça Lesseps al Carmel, però els milicians rojos els varen requisar i tot des­ aparegué, amb les pèrdues consegüents, ja que eren els petits propietaris de l'indret els qui havien constituït la companyia. Les circumstàncies actual s (aquest article era escrit el 1946) en els mitjans de locomoció han dificultat tornar a establir un mitja de trasllat entre el Carmel i la resta de la ciutat.»5

Aquell mateix any 1946, l'Ajuntament paI1lava de convertir en jardí el que en deien aleshores la Pera, i que correspon als volts i revolts de la carretera que uneix les places de Sanllehy i del Carmel. ¿Cal dir que aquest projecte, com el que més en­ davant havia de venir del Parc dels Tres Turons, restarien en no res, i que, en definitiva, fora dels parcs Güell i del Guinardó, el verd fóra únicament el poc que resta lliure als tres petits turons, units en «el bo i en el dolen!»?

A més, durant la guerra foren tallats arbres del Carmel, avui petita mola de matolls i deixalles, perquè la gent cercava on podia fusta per a escalfar les estufes.

1 ja l'any 1948, surten com bolets les primeres barraques, que es concentrarien en diferents indrets a l'empar de la manca d'una legislació correcta sobre la vivenda.

De fet poden distingir-se diferents etapes en la construcció de les vivendes del Carmel:

a) Una primera, basada en les torres de planta baixa o de planta i pis, que correspondria, en els seus darrers temps, al reiterat lema de «la caseta i l'hortet», que s'estén des de la segona meitat del segle passat i que arriba fins als anys trenta de l'actual, i que cada cop és menys representativa, atesos l’èxode dels descendents dels primitius propietaris i la venda i l'enderrocament consegüents per donar lloc a uns blocs de cases tan rendables com mancats de tota estètica. Un eix bàsic de les torres foren els voltants del carrer de Llobregós, on hom situa al mateix temps la primera onada forta d'immigració als volts dels anys de l'Exposició Internacional del 1929.

b) Una segona etapa, que s'inicia el 1948: les barraques, que emplenaren abundants c1apes muntanyenques als turons i de les quals parlem amb extensió en el capital de Can Baró, perquè és la Rovira el turó que bàsicament les estatja, tot i no salvar-se els altres de casos aïllats i fins i tot de rengleres a l'estil del «carrer» Morató del Callo Al Carmel, hom en pot trobar exemplars en els llocs més impensats, com en alguna teulada del carrer de Calderón de la Barca ...

c) Una tercera etapa, que es barreja de fet amb la segona, i que correspon a l'autoconstrucció, etapa que pot situar la seva embranzida inicial forta cap als anys 1953-1955. Manuel J. Campo ha narrat una experiència en directe, en un reportatge,6 de la mateixa boca d'un d'aquells immigrants peoners del gran abocament humà que es produí a l’època: «Yo fui de los primeros en construir la casa en mi calle. Empecé en el año 1953 y terminé en el 1957. El solar que compré ,daba a dos calles, en un extremo construí una casita que tendria 18 metros cuadra­dos con dos estancias y viví allí mientras en el otro extremo iba levantando la casa trabajando los días festivos. Toda la semana en la fábrica y los festivos a trabajar en la obra; igual las mujeres que los pequeños.»7 Un altre explica com triga tretze anys a fer-se la casa, ateses les dificultats del terreny: arriba a arrencar 110 camions de sis tones cadascun.

Aquesta època es caracteritza per les trapelleries continua­ des que gent sense escrúpols s’anà enginyant tot aquell temps.

La raó, per exemple, perquè algunes autoconstruccions -més valdria dir “força” - no disposen de permís municipal d'obres, sembla trobar-se en les activitats poc correctes d'un aparellador que treballava a l'Ajuntament i que no filava prim sempre que hi hagués una certa remuneració.

Un altre cop, al carrer de la Murtra, un advocat es dedicava a vendre terrenys a immigrants que volien bastir la seva casa, i un començà a fer-ho en una parcel·la que aquell havia hipotecat. El paleta-obrer-autoconstructor es trobà amb un impensada i cruel hipoteca, que l'amenaçava amb deixar-Io al carrer després d'haver-hi deixat diners i suors. Anà a venjar-se de l'advocat, i fou tan violenta la reacció del perjudicat que aquell «accedí» a arranjar la pastarada. Con ten que, fins i tot, el paleta-obrer-autoconstructor, desesperat, amena<;a amb donar mort al des­ aprensiu advocat.

d) Una quarta etapa, en que ja intervenen algunes constructores que aixequen blocs monumentals poc estètics i escassament còmodes. Coincideix en certa part amb el període d'auto­ construcció, que habitants del Carmel allarguen fins el 1962 o el 1964. Aquests blocs responen purament y simplement a l'afany crematístic i, sovint, desafien les més elementals regles d'urbanisme. Altres exemples de la poca o nul·la cura quant a triar lloc per a bastir cases de pisos són la majoria d'edificis de l'anomenat "barri de les escales», on aquestes, tallades toscament sobre la pedra, fan l'ofici de carrers. El ja esmentat carrer de la Murtra fóra l'exemple més espectacular, amb «terrasses» naturals formades per alguna roca gegant que no ha estat possible d'apartar i que algun dels molts bars ha aprofitat per a una enginyosa terrassa estiuenca. El «barri de les escales» s'estén entre els carrers dels Santuaris, el de Calderón de la Barca i el de Llobregós.

Segur que en un temps no massa llunya algun d'aquests llocs fou pedrera, atès que, fent-hi obres, s'hi han trobat barrinades.

e) La cinquena etapa, ja dins dels anys setanta, correspon a la nova visió donada per les grans immobiliàries davant la cada vegada més punyent manca de solars al Pla barceloní. S'aprofita ja tot, afegint-hi el toc precís per fer picar el client. Si al Coll hom parla de «pare residencial» per atraure'ls, al Carmel neix la idea original del complex Vista Park, màxim exponent de les «vivendes de qualitat», tot i que els serveis manquin arreu. Diu així la propaganda de Vista Park: «El Car­melo cambia de fisonomía», aquesta fou la primera i inquietant frase. Els constructors -FUSA, una de les grans immobiliàries barcelonines- eren conscients de la «mala fama» de suburbi que tenia el barri, i que per atraure una clientela de classe mitjana calia donar-ne una nova imatge. L'anunci definitiu re­velava el «canvi de fesomia»: «¡ La cara-luminosa- del Car­melo! (junto Parque Güell). Vista Park, para vivir muy por encima de Barcelona. Lo que hasta aquí se antojaba una utopía se convierte en esperanzadora realidad: ¡ El Carmelo cambia de fisonomía! Urbanizando la ladera más soleada y límpida del Carmelo para llevar allí un ambicioso plan de urbanismo que va desde la construcción de modernos bloques de viviendas (tipo medio) a la creación de unas áreas de comercialización y servicios, acotados por jardines y amplias zonas verdes que prestarán al conjunto residencial el aspecto de una ciudad jardín suspendida en el marco natural del Monte Carmelo. Una insólita y avanzada ciudad ... ¡ Muy por encima de Barcelona !» Aquests anuncis aparegueren a la premsa per l'octubre de 1973 8 i són un exemple revelador i alhora inquietant del futur dels Tres Turons. N'hi haurà prou, per fer-se'n una idea, amb l’anàlisi de les paraules que hem subratllat:

luminosa: fora que els blocs són orientats cap al sol, el mot es contra posa a trista, fosca, que podrien ser adjectius imparcials aplicats a un recorregut desapassionat pel barri. L'Associació de Veïns utilitzaria aquesta maniobra tan descarada per titular expressament «La cara oculta del Carmelo» una exposició dels problemes de la barriada mesos després.

junto Parque Güell: la fama del descurat parc gaudinià era un altre ham per a atreure peixos interessats en Vista Park .. '

muy por encima de Barcelona: en aquesta expressió es barregen dues coses: una de certa, el turó és una talaia natural per sobre de la ciutat; i altra d'afalagadora, com es dedueix del fet subconscient que és bo viure per sobre dels altres.

utopía-realidad: una hàbil al·lusió que habitualment les utopies no solen mai esdevenir realitat; però la realitat consistí a transformar un bocí de l’utòpic parc dels Tres Turons en solides construccions. Consti que Vista Park és un retall efectuat al projectat parc amb tots els ets i uts de les autoritats pertinents.

milagro: és una altra paraula-mite en la línia de les anteriors, i vol significar com era de difícil arribar a fer el pitafi que són aquells embalums enmig de la muntanya.

urbanizando: igual que «ambicioso plan de urbanismo», tracta de fer passar garsa per perdiu, atès que l'ambiciós pla urbanístic s'ha limitat a aixecar els edificis en la vessant soleiada del Carmel, sense fer-hi res més: a l'any d'habitades les vivendes pràcticament cap botiga era oberta ni tampoc hom no pot parlar d'altres «jardines y amplias zonas verdes», com diu la propaganda, fora dels trossos de muntanya encara verges d'especulació.

tipo medio: és la clàssica referència, d'estil «no t'esveris», adreçada a tots aquells que hagin llegit fins aquell punt tal munt de delicadeses i sospitin que un pis de Vista Park deu valer ben bé un grapat de milions. La immobiliària, ben conscient de les limitacions que l’autèntic estat del barri del Carmel imposa, i de l'abast de les cares lluminoses, les utopies esdevingudes realitats, del miracle, i ja no diguem del mot urbanització, sap fins on pot cercar la seva clientela.

ciudad-jardín: deu ser una de les poques expressions urbanístiques que han assolit una certa «popularitat», fins i tot entre allò que anomenem «gent corrent».

insólita y avanzada ciudad: és l'expressió culminant d'un seguit de frases publicitàries que caldria prendre com a facècies si el tema no fos alhora tan greu i tan seriós.

 

Aquest tipus de blocs sobre la propaganda dels quals en el cas concret de Vista Park ens hem deturat, perquè creiem que valia la pena analitzar els mecanismes específics emprats per atreure gent de classe mitjana a un barri típicament obrer, presenta a Vista Park la particularitat, força sovint repetida al llarg del govern de l'alcalde Porcioles sobre la ciutat (1957-1973), d'una zona verda transformada per un pla parcial o per la norma ja referida de compensació -vegeu l'exemple de la Cooperativa Gracienca de Vivendes a Can Baró- en edificable, concretament en aquest cas «semiintensiva amb blocs aïllats ».Això passava el 1967 ...

Per suposat que, en revifar el Pla Parcial dels Tres Turons, que inclou com a futures zones verdes llocs ara edificats, aquest i altres exemples no hi són inclosos ...

L'Associació de Veïns del Carmel, tot i la seva impotència davant aquesta barbaritat urbanística, però legal i consumada, anomena «la cara amagada del Carmel l'exposició realitzada a la primavera de 1974. Una petita venjança de la qual ningú no els podia privar...

A més d'aquest cas tan «peculiar», és cosa sabuda que a partir de la dècada dels seixanta les immobiliàries, davant la manca de sol urbà al Pla, es fiquen a tot arreu on poden i hi basteixen blocs més atractius, almenys externament, on sovint cada pis no sobrepassa els seixanta metres quadrats, i, com ja s'ha dit en un altre lloc, s'aprofita el desnivell per «enganyar» l'administració i fer-ne algun de més, prenent les mides a partir de la part més alta del rebaix adquirit. Així sorgeixen els soterranis i semisoterranis “naturals” ...

Tot i que no correspon a cap tipus concret d'edificació, cal parlar dels rellogats, que ocupen des de petites torres deixades pels propietaris davant la proletarització creixent del barri fins a barraques «arreglades» a les teulades o en qualsevol racó, fora dels grans grups ja esmentats.

L’absència de qualsevol planificació real ha permès ocupar illes de cases en la seva totalitat, creant intrincats passadissos en els lIocs més impensats, com ara l'exemple sorprenent i alhora enganyós del passatge de Sigüenza, autèntic i estretíssim cul-de-sac que pot fer gairebé la competència al carrer de les Mosques, a la Barcelona antiga, per la seva estretor, amb les diferencies que, al passatge del turó hi viu molta més gent i que, a més, no té sortida enlloc fora d'una escala grimpadora que porta al carrer del costat, prova més que evident dels constants desnivells on ha estat realitzada una excel·lent mostra d'antiurbanisme.

A carrers com el de Gran Vista, el de Calderón de la Barca i el del Doctor Bové sovintegen els exemples d'habitacions úniques que fan de vivenda per als rellogats, la major part d'ells immigrants andalusos, arribats en bona part de pobles de Granada i de Jaén, províncies que han fornit un elevat percentatge de nous habitants al turó·dormitori.

Tot i les recents operacions-prestigi en matèria de vivenda, en una enquesta no massa antiga 9 es deia ben clarament que un 31 % de gent del Carmel havia triat anar a viure-hi simple­ ment per raons econòmiques. Els molts inconvenients i la manca de serveis a dojo, dels quals en parlarem tot seguit, són elements determinants de preus més baixos en la borsa immobiliària (en realitat, no massa més baixos ... ).

 

HISTORIES D'ASFALT

Per no començar ja de sobte amb visions massa «tremen­ distes», res millor que esmentar les frases d'un sociòleg 10 que ha estudiat el tema:

«El barri ofereix una visió força lamentable: carrers estrets amb forts pendents i sense un traçat racional, poques comunicacions amb la ciutat, barraquisme, autoconstrucció i un dèficit crònic de dotacions i de serveis públics que contribueix a crear un nou agombolament humà mancat de coordinació i d'ordre racional.»

Aquest estudi divideix el barri en tres sectors: el nord (car­rer dels Santuaris, de la Murtra, de Ramon Rocafull, del Doctor Bové i de Gran Vista en serien els eixos bàsics), que és el més deixat; el sud, més proper a Horta i on encara hi ha força torretes; i un altre que situaríem enmig d'ambdós, que corres­ pondria al carrer de Llobregós i els seus voltants, on hom situa el màxim de blocs nous i la major part dels pocs serveis.

Anem per parts. Ha quedat clar que la geografia turmentada d'aquest turó, que mai no havia esdevingut barri en el sentit tradicional del mot, ha afavorit la presencia de problemes constants:

- els desnivells increïbles del carrer de la Murtra, sens dubte un aspirant digne a un premi entre els carrers pitjors urbanitzats de la ciutat, «salvats» a base d'escales que combinen, de tant en tant, amb la roca natural (al «barri de les escales» hi ha altres carrers no tan espectaculars, però igual­ ment «dignes» d'esmentar, com el de Feijoo, el de l'AIguer, el passatge dels Santuaris ... )

- asfaltat inexistent en una gran part de carrers, i, en al­ tres, pagat des del temps de la República (carrer de Llobregós) i encara no dut del tot a bon terme. Sobre això de pagar l'asfaltat, que, evidentment, es realitza quan a I'Ajuntament li sembla, hi ha el cas del carrer de Sigüenza, on fins no fa gaire temps existia enmig del carrer un barranc d'uns 18 me­ tres i un reguerol salvat per uns taulons.11 El 1971 l'Ajunta­ ment decidí asfaltar-lo, i demana contribució especial, com és costum en aquests casos; però sense tenir present el caràcter obrer de la barriada, a alguns els demana fins 35.000 pessetes. Els habitants pledejaren, i s'arriba a un acord de pagar mil pessetes mensuals en lloc d'abonar quantitats elevades d'una sola vegada.

- la necessitat de crear la deguda xarxa de clavegueres, almenys en aquells carrers més principals, fou motiu que fossin al mateix temps asfaltats, però, com no és el primer cop, ni probablement serà el darrer, les obres de la claveguera foren deficients, i calgué esperar-ne sis anys la reparació, amb el corresponent aixecament de l'asfaltat en algun carrer com ara el de Calderón de la Barca.

- la dificultat de treballar en terrenys rocosos es féu present en casos com el dels carrer de Fastenrath, on el 1966 hi havia el tram de carrer més estret de la ciutat: una escletxa deixada entre un edifici nou de trinca i una gran pedra, que semblaven formar gairebé un mateix cos.

- posats a especular, no ha importat crear desnivells fins i tot de 22 graus, com el ja esmentat carrer de la Conca de Tremp, antiga prova de foc de les motos de Montesa.

- presencia de torretes antigues, com una que dóna al passatge de Mari ...

El conjunt, i sense haver sortit encara del paisatge i dels intents ben recents d'adobar els casos més escandalosos mitjançant l'asfalt, fa feredat i dóna una idea suburbialmuntanyenca només «superada» per alguns dels Nou Barris.

 

LA FE POTSER BELLUGA MUNT ANYES, PERO TAMBÉ BELLUGA HOMES

L'any 1972, i ja potser un xic abans, els barcelonins s'afartaren de veure cartells gegantins de la grossa i desagradable propaganda exterior que empastifa tanques, descampats i fins i tot cases, on podia llegir-se una frase evangèlica, «La fe mueve montañas», per a referir-se a la tasca empresa per la compa­nyia TABASA, i amb el suport de l'Ajuntament fins extrems fora de tota mesura.t2

Les raons d'aquest suport oficial deien que la creixença de Barcelona no tenia altra sortida que rescatar una vella idea: foradar el Tibidabo amb tres túnels per a connectar el Barcelonès i el Vallès.

Pel que fa al Carmel, perquè fos viable el tercer túnel, que sortiria des d'Horta, calia obrir-se pas des de l'horrible plaça d'Alfons X el Savi (al peu de Can Baró), avui travessada pel pont aeri del primer Cinturó de Ronda, fins al carrer de Lisboa (ja a Horta), tot creuant la Rambla del Carmel i el carrer de les Ciències, per foradar inevitablement el turó de la Rovira.

Malgrat que la premsa ja havia informat de les intencions de tota aquesta destrossa el 1964, no fou fins l'any 1967 que va estendre's la primera veu d'alarma entre el veïnat. 470 vi­vendes i 70 botigues resultaven afectades pel túnel de la Rovira, que no era sinó un accés des del primer Cinturó de Ronda fins al tercer i més oriental dels túnels del Tibidabo.

Coincidí pràcticament l'arribada de les primeres cartes d'expropiació -alarma molt més concreta- amb la creació de l'Associació de Veïns del Carmel, per l'abril de 1972. Entre els afectats es detectaven ben aviat dos grups: un de propietaris, que coincidia amb la zona de sortida de perforació del túnel, i l'altre de llogaters barrejats amb propietaris de menys importància, que coincidia amb la zona més allunyada, i alhora més densament poblada.

Aquests es queixaren immediatament amb un argument de pes: «Que hem fet nosaltres per haver de pagar dues mil pessetes més de lloguer perquè basteixin un túnel que tant se'ns en dóna?»13

Pel maig de 1972 tingué lloc la primera reunió d'afectats. 146 decidiren portar a terme una impugnació col·lectiva del pro­jecte, i la resta opta per fer el mateix de forma individual, amb les excepcions lògiques que s'avingueren a les condicions econòmiques de compensació ofertes per TABASA: 150.000 pes­setes per família afectada més 25.000 per cada fill que es tingués. L'Ajuntament, directament implicat des del moment que va crear una entitat, el Consorci de Túnels del Tibidabo, per vetllar de prop l'assumpte, oferia als afectats pisos prop del riu Besos, als voltants del grup de vivendes barates Milans del Bosch, que costaven 200.000 pessetes, de les quals hom ja ha dit que n'avençaven 150.000 com a compensació.

El mes d'octubre, tips de veure que els fets s'esqueíen cada cop més d'acord amb els plans de TABASA, sense que servis­sin de res protestes -centrades a rebre com a compensació un pis al barri en idèntiques condicions econòmiques a la vivenda que “en bé de la ciutat” se'ls destruïa-, aconseguiren, gràcies a una gestió del bisbat, ser rebuts per l'alcalde accidental, sense treure'n res en clar, i quinze dies més tard era el mateix Porcioles, poc donat a aquest tipus de contactes, el que accedia a entrevistar-se amb una comissió d'afectats. Segons sembla, aquesta entrevista tenia per objecte tractar de demostrar a la primera autoritat municipal que hi havia terrenys disponibles per a bastir, mitjançant el Patronat Municipal de la Vivenda, pisos al barri per als 300 afectats que hi resistien. (La resta havia preferit cobrar i anar-se'n.)

A les acaballes del regnat de Porcioles sobre la ciutat, concretament després del pIe municipal del 10 d'abril de 1973, en que l'assumpte túnels resta sobre la taula (diríem més bé que quedaren sobre la taula les reivindicacions dels habitants del Carmel, ja que els túnels ja tiraven endavant), veïns del barri es manifestaren a la sortida de l'Ajuntament i anaren fins a les Rambles amb pancartes on podia llegir-se: «Viviendas expropiados túnel de Horta», «Queremos hospitales», «Pisos sí, ratas no», «No a la especulación del Ayuntamiento» ...

La clara al·lusió a les rates es repenjava en la constant presència dels animalons entre la runa de les cases que l'obra anava enderrocant, inspirada segurament en l'eslogan esmentat que «la fe belluga muntanyes».

 

DE PRESIDIR TABASA A PRESIDIR L'AJUNTAMENT

Un mes després de la manifestació, Porcioles era substituït per un home «desconegut», desconegut almenys al nivell habitual dels catalans que remenaven la cua per les Cortes i els Ministeris. Aquest «desconegut» es deia Enric Masó i Vázquez i ostentava, en el moment d'accedir al poder, dos càrrecs importants i una característica que li seria fatal al llarg del temps. Els càrrecs eren la vice-presidència del Banc Industrial de Catalunya i la presidència de TABASA, i, la característica, una abundosa fortuna personal aliena a l'especulació del sol urba,14 Aquesta darrera li costaria, dos anys i mig més tard, el càrrec, que passaria a mans d'un altre, sí-integrat en la roda immo­biliaria,15

TABASA, a través de les constructores a qui havia contrac­tat per a fer la ingent obra, enderrocà cases a tort i a dret; només eren desocupades, i es deixaven les runes per arreu, sense que l'Ajuntament fes res per evitar-ho. Pel mes de setembre els veïns afectats que resistien les pressions -tot i que hi ha­via casos on les indemnitzacions s'havien apujat a 800.000 pessetes- dugueren a terme una operació de neteja dels voltants del sector expropiat. Les torres mig enfonsades no tenien altra finalitat que actuar psicològicament sobre els resistents.

Cal remarcar que, dins la injustícia que suposava deixar sense casa un nombre tan elevat de veïns, i donar-los a canvi indemnitzacions tan baixes respecte al valor real dels pisos en el mercat immobiliari actual, es produïren casos particularment intolerables, com un edifici nou, ocupat pel desembre de 1972, al carrer de les Ciències, que havia de ser enderrocat pel pas del túnel, als pocs mesos d'haver estat ocupat pels seus veïns; l'edifici era tan nou de trinca com els pisos on havien d'anar a raure. (Pel gener de 1974, en aquest edifici, només hi restaven tres o quatre famílies ... )

Tot i els diferents mitjans d'expressar llur protesta, el cert és que pel gener de 1974 només restaven 80 famílies disposades a resistir les pressions de la poderosa TABASA. 80 famílies que havien de fer front a la runa que els envoltava, a més de les esmentades pressions, i a més d'altres molèsties secundaries, com per exemple que els fos tallat algun servei imprescindible, com el gas o la llum, perquè el propietari, aliè al concepte de la resistència veïnal, donava la baixa del servei que fos a la companyia corresponent. Amb aquestes condicions no fou gens estrany que pel setembre del mateix any la xifra de famílies resistents hagués baixat a 48, malgrat que el gener de 1976 es mantenia en unes 40.

La força més gran dels resistents radicava en llur unió i en el decidit suport de l'Associació de Veïns del Carmel, al­ hora una de les més combatives i imaginatives associacions de barri. Provaren, com ja s'ha vist, des de les queixes directes a les autoritats fins a la manifestació pacífica a les Rambles, que repetirien pel juliol de 1973, concentrant-se, per dos cops consecutius, al voltant d'uns cent expropiats que es negaren a signar les actes prèvies d'expropiació de llurs cases, tot i la presencia de la policia.

El poder de TABASA anà arraconant els veïns fins aquest nombre de 40 famílies resistents pel gener de 1976.

I és que, com molt bé va escriure Lluís Bassets,16 «Barcelona ha començat a preocupar-se del Carmel quan el Carmel ha esdevingut interessant econòmicament, bé per allò que pugui representar per a alguns el túnel de la Rovira quant a comunicacions, bé per la rendabilitat immobiliària en particular».

 

I DARRERA LES EXPROPIACIONS, LES ESQUERDES

La Rovira és un turó difícil. La seva constitució orogràfica ha exigit barrinades potents en el subsòl, que han causat profundes esquerdes en moltes vivendes en principi no afectades pels plans de TABASA, però que a la llarga han determinat l'aparició d'una segona classe d'afectats: pel gener de 1974 es detectaren els primers símptomes que el problema dels túnels prenia altra vessant, la de les esquerdes que feien la seva aparició a dues torres de la rambla del Carmel, en la seva part més alta. De moment, es procedí a l'evacuació.

El mes de març eren ja 32 les cases que presentaven esquer­des d'una amplada variant segons els casos, però que determinaren alguna evacuació, a l'aguait dels dictàmens tècnics corresponents. Els carrers afectats fins aquell moment foren el de Montserrat de Casanoves (12 cases), la rambla del Carmel (10), i els d'Arbós (2), Pedrell (5) i Santa Otília (3).

TABASA va optar per oferir una solució temporal a base de pisos nous que ocuparien el temps que calgués, fins que les vivendes afectades poguessin ser ocupades de nou. La solució no va convèncer i finalment foren gairebé tots els veïns «es­querdats» els que decidiren romandre a llurs cases, fins que se'ls assegurés que, en cas d'enfonsament de qualsevol d'elles, seria reedificada de bell nou.

El problema presentat a la boca sud del túnel (la nord dóna a Can Baró, on també hi hagueren perills i esquerdes) radicava en l'abundor de terres .de llicorella, poc segures i propenses a l'esllavissament. Va córrer el rumor que «la muntanya se n'anava avall». A més, els tècnics de TABAS A no havien tingut present l’existència de molts pous particulars, que filtraven llurs aigües al moment de les barrinades.

En algun cas, ham opta pel cegament d'algun pou sense encomanar-se a ningú, ni tan sols al propietari, com fou el cas de la torre de la rambla del Carmel, 119. El pou fou cegat amb formigó, i quan la propietària expressa la seva protesta, li varen contestar que no s'amoïnés, «que ya me pagarían lo que fuese; però todo no se puede arreglar con dinero»17

Cal tenir ben present que aquests fets coincidien amb l'alar­ ma d'enfonsament de la boca nord del túnel, a Can Baró, que motiva el desallotjament de 183 persones, gairebé totes del carrer de Tenerife.

El afectats del Carmel en matèria d'esquerdes --cal remar­car-ho per no confondre'ls amb els expropiats- constituïren, al si de l'Associació de Veïns, una Comissió d'Esquerdats, que demanava:

- detenció momentània de les obres (que fou aconseguida);

- garanties en la perforació dels túnels per evitar probables enderrocaments;

- inspecció de l'obra per uns tècnics que triessin els ma­teixos veïns.

 

«TAPASA» I «TRANQUILENO»

Així les coses, l'Associació de Veïns obrí una exposició dels problemes del barri en el marc adient d'una gran tenda de campanya, l'interior de la qual recordava una galeria de mina, se­gurament per fer la lògica referència al problema número u del moment, el túnel.

EIs carmelitans -nom que podem donar als habitants del barri, tot i que poc tenen en comú amb eIs frares de l'orde del mateix nom- aguditzaren l'enginy, i a més de l'original marc a que ens hem referit, posaren a la venda dos productes <<farmacèutics» per a solventar els problemes que causaven les barrinades contínues de TABASA. Els dos productes, amb pros­pecte i tot, eren «TAPASA» i «TRANQUILENO».

El primer consistia en un flascó de guix i en la propaganda que l’acompanyava hom podia llegir: “ TAPASA. No más grietas en su casa ¡Use tapagrietas TAPASA ! ”, i l'altre era un tubet de vidre amb aigua ensucrada, que responia al nom de TRANQUILENO « Déle vacaciones a sus nervios. ¡Al primer barreno, TRANQUILENO! » )

L'exposició, realitzada al pati de dues esglésies en sengles tandes consecutives, con tenia eslògans cridaners que eren tot un encert com:

«Cualquier solución será mejor que la primera ¡ tan poco pensada ! »

o aquest altre en vers:

«aunque no te dejen dormir

 aunque te rompan las paredes

 aunque te echen (sic) de tu casa

 aunque estés hasta las narices

 de tantas c ...

perdónales porque no saben lo que hacen.

 SI PERDONO NO COBRO.»

Malgrat que la inspiració poètica no fos massa total, l'exposició fou un èxit, i els mateixos directius de TABASA varen visitar-la en un intent de “joc net” -nosaltres admetem la crítica-, molt en la línia de l'aleshores director Llorenç Gascon, home lligat a l'ala dreta dels ambients demòcrata-cristians, i successor d'Enric Masó, aleshores alcalde de la ciutat i per tant obligat afilar molt prim en tot aquest afer, per molt que digués que ell se n'havia desentès del tot en pujar al nou càrrec.

L'exposició incloïa la idea de cobrir la rasa oberta pel túnel, cobertura on podria anar una zona de jardí en un barri erm de verd. Fins i tot, afegien el cost del projecte -31 milions-, davant el qual els directius de TABASA digueren que dins d'uns mesos els en donarien resposta. Com que no especificaren quants, encara l'esperen, els veïns ...

 

UN ACORD IMPORT ANT EL 1974

Si ens hem estes a consciència en l'«afer túnel» és perquè la seva construcció, a més d'oferir noves formes de resistència cívica, és decisiva per al futur del barri.

El 7 d'agost de 1974 l'Ajuntament autoritzava TABASA a reparar les cases dels veïns, i fins i tot a reconstruir-les si calia, i els punts reivindicatius del veïnat experimentaven un triomf important: la permanència al barri passés el que passés ...

Pel setembre hi hagué una protesta forta per la forma en que menava els enderrocs l'empresa Derribos Martínez,18 que era la contractada per a fer-ho per TABASA. I pocs dies després veïns i TABASA arribaven a un acord després de vuit mesos d'enfrontaments.

Els punts, molt resumits, garantien el retorn dels «esquer­dats» a llurs cases tan aviat com fos possible; el descans -és a dir, no utilitzar barrinades- des de les deu del vespre fins a les vuit del matí; una acta notarial de l'estat en que l'afectat deixava la casa amb la presencia d'una comissió mútua de veïns i de gent de TABASA; el compromís d'una altra acta per a quan tornés l'afectat per comprovar si tot era en ordre, i una vigilància municipal adequada al voltant de les cases abandonades durant el temps que calgués, mai superior a vuit mesos.

Durant el temps de les obres, TABASA es comprometia igualment a acceptar una comissió de tres veïns per a solventar qualsevol problema col·lectiu que pogués sorgir.

Hi hagué també la nota sentimental, cal suposar que demanada per la mestressa d'alguna torreta, que es disposaria d'un servei de reg per als elements de jardineria situats a les finques desallotjades.

Aquest triomf popular, dins la limitació que suposava acceptar la «necessitat» del túnel, no ha estat ni de bon tros l'únic al Carmel, un dels barris més combatius de la ciutat.

Per no tocar massa fort les campanes cal tenir ben present l’amoïnament continu de les obres que, si no es cobreix la rasa ara oberta, significaran a més el trencament del barri en dos. A més, hi hagué un seguit d'efectes diguem-ne «secundaris», com el robatori en torres abandonades; la manca d'higiene de tant d'enderroc deixat temps i temps; el cas empipador del veí del número 63 del carrer de les Ciències, al davant de la casa del qual foren col·locats uns compressors que causaven sorolls i esquer­ des alarmants en l'esmentat edifici. De res no valgué que es preocupés l'home de queixar-se a la policia municipal -li recomenaren paciència-, ni que mostrés als tècnics de TABASA que els compressors, amb una base més costosa i més moderna, no causarien cap molèstia.

Cal tenir present que durant un cert temps TABASA i les empreses constructores a les quals havia encarregat les obres -FOC i HUARTE-19 es llançaren els plats pel cap en un intent no massa reeixit de dir que les culpes no eren de l'un, sinó de l'altre ... FOC arribà a dir ben clarament que, amb l'assegurança de deu milions que pagava cada semestre TABASA, les esquerdes eren cosa seva.

TABASA, davant les queixes de la comissió d'afectats, digué en un primer moment que no els calien tècnics nomenats pels veïns a través del Col·legi d'Arquitectes, que ells en tenien de molt bons, anglesos, alemanys, francesos ... Els veïns, molt satírics, comentaren:

«Aunque estamos encantados con las grietas europeas y las enseñamos muy orgullosos a nuestros amigos y vecinos, hemos celebrado tres reuniones para ver, de todos modos, si podemos evitarlas.»

Tot això és, ja, aigua moixa, i si hi hem afegit més detalls és per a deixar ben palès que l'acord, basat en les reivindicacions dels afectats, fou aconseguit amb una forta pressió.

Pel novembre de 1975 els túnels eren pràcticament acabats i molts dels veïns afectats ja havien retornat a llurs llars. Han costat 1.100 milions -fa esfereir el cost d'aquesta obra mentre es regateja constantment per qüestions culturals o d'ense­nyament- i n'hi manquen encara 1.150 més (!) per als accessos d'entrada des de la plaça d'Alfons X el Savi (250 milions previstos) i per als de sortida amb viaducte sobre el carrer de Lisboa (900 milions previstos). Mentre no es facin, el túnel no té cap mena d'utilitat, i hom sap que, a l'Ajuntament barceloní, no li sobren precisament diners ...

Quan els accessos hi siguin, uniran almenys els dos Cinturons de Ronda (el segon encara roman en el somni dels pro­jectes) i, del túnel que ha de foradar Horta cap a Cerdanyola, ja se'n parlarà ...

 

DESNONAMENT A LA LLUNYANIA

Tot i que bàsicament el tema ha estat exposat al capítol de Can Baró, cal tenir present, en parlar del Carmel, que ha estat l'Associació de Veïns d'aquest barri qui més ha lluitat en con­tra dels possibles desnonaments que s'adverteixen a la llunya­nia: unes tres mil vivendes afectades per l’hipotètic parc dels Tres Turons i el miler aproximat de barraques que també han d'arribar a anar fora un dia.

Reivindicació màxima i lògica dels veïns és la permanència al mateix barri en una vivenda nova i digna, a l'abast de llurs possibilitats econòmiques.

La qüestió indigna més si hom pensa que, malgrat estar indicats com a obres a realitzar en el Pla Comarcal del 1953 sectors afectats pel túnel de la Rovira i el parc dels Tres Tu­rons, l'Ajuntament ha concedit permisos d'edificació a dojo, fins a l'any 1971!

Res d'estrany té, doncs, la indignació dels carmelitans, cap­ davanters en els tres barris del moviment d'alarma i de resistència davant de qualsevol intent de trasllat forçat a altres indrets. Repetim, tanmateix, que la historia de l'atzagaiada del Pla Parcial dels Tres Turons i la de la més «corrent» dels bar­raquistes -sempre ha estat «costum» municipal menar-Ios cap on convingués, i sovint fora del mateix municipi (recordem l'operació UVAS)- són en concret dues tasques empreses dins el context de l'Associació de Veïns del Carmel, per la qual cosa hem cregut escaient esmentar-la en aquesta breu referència.

 

SEMPRE POQUES ESCOLES PÚBLIQUES

Des dels temps que hi havia fins i tot una escola anarquista en l'encreuament dels carrers de Llobregós i d'Horta, quan el barri era petit, pIe encara de verd i sovintejant les torres, fins als moments actuals d'escassetat escolar, com correspon a la ma­joria de barris obrers de la nostra urbs, el Carmel ha dedicat bona part dels esforços reivindicatius a aquest capítol.

En el curs 1973-74 hom comptabilitzava 42 escoles -de les quals només tres eren nacionals o públiques-, amb una mitjana de condicions no massa afalagadora.

Les tres nacionals són els blocs Ruiz de Alda, amb aules que tenen més de 50 vailets i que és la més antiga i atrotinada de les tres, al carrer de Llobregós; Goya, als límits del barri; i Font d'En Fargues, a poca distancia de l'indret anomenat així.

En el mateix curs esmentat foren registrades en aquests tres col·legis al voltant del miler de peticions, de les quals no­ més en foren complimentades 150, i no totes de nois de la barriada. Quan l'Ajuntament somiqueja que no té prou diners ni tampoc solars per a cedir-los al Ministeri d'Educació i Ciència, 20 l'Associació de Veïns, sempre amatent i a l'aguait de les excuses de mal pagador que sol usar la Casa Gran, demostra l’existència de cinc solars al barri amb els metres quadrats que calen per a fer escoles segons les noves normes de la Llei d'Educació.

Als tres col·legis nacionals, i per a ser més fidels a la veritat estricta, cal afegir-hi un edifici antic una mica galdós que ser­veix de col·legi de noies al carrer del Marquès de Foronda, 40.

En resum, el quadre que tot això representa consisteix que el 80 per cent de les places escolars són privades -la mitjana ciutadana, ja prou alta fins i tot dins la penúria de l'Estat espanyol, arribà «només» al 70 %- i que les quotes, en l’època a que fem referència, oscil·len de 700 a 1.000 pessetes mensuals. 21

Segons una enquesta apareguda el 1973,22 el resum del pro­blema consistia en:

- manca d'escoles (hi ha el «projecte» de bastir-ne alguna, però la cosa no acaba de quallar. Els carmelitans -i ens tornem a excusar per aquest bateig, massa religiós- han assenyalat tres indets des de fa temps: una pedrera abandonada situada prop de la plaça del Carmel, on sembla haver­ hi un problema de límits de districtes (VIII i XII, on és incIòs el Carmel), una mena d'un si és o no és Carmel legalment que faria riure si el problema no fos tan seriós ; un altre prop dels blocs de la Cooperativa Gracienca de Vi­vendes, ja a Can Baró, que se'ns fa sospitós atesa la propera presencia del col·legi Pirineu; i un tercer al final del carrer de Gran Vista. Tres entre cinc solars municipals les mides dels quals compleixen tots els requisits que ha establert la ba­quetejada Llei d'Educació.

- les escoles privades (80 % del total, recordem) són sovint magatzems de nens. Hi ha el cas extrem d'una amb una aula de 75 nens, però hi ha encara més casos preocupants de diferents cursos d'Educació General Bàsica dins una ma­teixa classe, perquè hom no disposa de més lloc, i una regla d'or de l'ensenyament privat, fora d'honorables i esforçades excepcions, que també n'hi ha al Carmel, és que la mamella ragi al més possible. I la mamella, amb perdó, és el màxim nombre de nens en el mínim possible d'aules. En total, la meitat d'escoles sobrepassen la mitjana recomanable de 30 nens per aula.

- condiciones higièniques dolentes: sovint són pisos on manquen patis, ventilació i il·luminació escaients ...

 

Si aquests són els problemes generals, després hi ha els particulars. Unes escoles han tancat perquè no han pogut re­sistir la normativa de la Llei d'Educació, i més si han volgut combinar honestedat amb rendibilitat, i altres que han anat a terra amb el túnel omnipresent de la Rovira.

En el primer cas cal esmentar l'escola Terman, que, en l'enquesta esmentada, opinava obertament que l'ensenyament ofert al barri és dolent per: a) manca de preparació de les persones que dirigeixen les escoles; b) manca de mitjans econòmics i d'ajut estatal; e) perquè alguns directors ofereixen l'ensenya­ment com si es tractés d'un negoci de sabates.

En el segon cas trobem els casos de Graziella i Barco. El primer era una torre adquirida a base de préstecs avalats pels mateixos pares de la quitxalla que hi anava, i que sabé de l'a­ menaça que li pesava al damunt pel gener de 1974. Era situada al número 89 del carrer de Llobregós, i segons el plànol de la ciu­tat -en teoria la regla d'or per a saber que pots fer í no fer en el teu terreny-, només en resultava afectat el pati per l'ac­cés al túnel .. però resulta que calia més zona verda per a protegir l'esmentat accés.

Tot i que GrazielIa s'assegurà les promeses de Porcioles que no aniria fora, a l'hora de la veritat resulta que se'n va anar en orris, i que, en lloc dels sis milions en que era valorada l'escola, els donaren 1.750.000 pessetes.

El que queda clar de totes passades fou que, quan convingué, hi hagueren «excepcions» en la ruta de les expropiacions. Així fou el cas dels blocs de la Caixa d'Estalvis que s'aixequen als números 2 i 4 del carrer de les Ciències. 23

I el col·legi Barco, situat a la rambla del Carmel, seguí el mateix destí que Graziella, encara que sense soroll als diaris.

 

COM BUFAVA LA TRAMUNTANA!

Davant del problema exposat, que en números rodons es tradueix, com a mínim, en una manca de 2.000 places escolars -només la desaparició de les escoles Terman, Graziella i Barco significa 523 llocs de menys-, no té res d'estrany que pel març de 1975 tingués lloc una gymkhanaper a de manar escoles, que tingué com a epicentre la plaça Pastrana. Es llançaren a l'aire uns globus amb l’eslògan «<Escola Nacional Carmel», i com a colofó uns quatre-cents pares i nens marxaren pels carrers del barrí.

I pel maig va bufar fort la «tramuntana»! Amb aquest nom existeix, en un casalot del carrer de la Gran Vista --que deu el seu nom a ser una mena de cornisa sobre la ciutat, i que fineix al lloc conegut com la Mitja Lluna, dins el parc del Guinardó-, una escola de les que podríem definir, sense sentit pejoratiu, com a progressista i catalana, que és regida des de la segona meitat dels anys seixanta per un patronat de pares i mestres.

Pel maig de 1975, quan passa a ser «conflictiva», aplegava 275 infants, que pagaven una quota mensual de 280 pessetes. L'escola, però, com tantes altres iniciatives particulars, no podia sostenir ja els dèficits. 1 resolgué cedir el solar -3.711,8 me­ tres quadrats- a l'Ajuntament amb la condició que en tingués cura. No cal dir que també es demanava conservar el mateix equip de mestres, que en aquells moments no havien cobrat ja llurs sous d'abril.

Com ja és habitual, l'Ajuntament es va fer l'orni, i, al mes de comunicada l'oferta, es manifestaren a la plaça de Sant Jau­ me mestres, pares i nens. En no ser rebuts per ningú, organit­zaren una «asseguda» i cantaren «Volem Tramuntana nacional», «Escola Gratuïta», "Que donin la cara» ... A les dues hores, l'alcalde accidental en rebia una comissió. Se'ls diu que ja rebran el dilluns següent una resposta ... que no va arribar.

I així tips de les llargues que rebia l'assumpte, fixaren una data, el dimecres 7 de maig de 1975, per tancar-se a l'església de Santa Teresa. «El capella, a cops d'empenta, cridant socors i requerint la presencia del 091, impedeix l'entrada. Ho argu­menta dient que la manca d'escoles no és problema de l'Església».24 Després d'algun dubte decidiren tancar-se dins l'escola. La policia hi féu acte de presencia a la una de la matinada. Els veïns volgueren portar-hi menjar l’endemà, però a partir de determinat moment la policia no els permet d'entrar-ne. De totes maneres ...

«Los vecinos del barrio pasaron un saco de 50 kilos de pa­tatas. El día que menos dejaron pasar fue el día que más se pasó. Una anécdota: una madre de la escuela no pudo entrar y una de sus hijas pasó varias veces por delante del guardia y se metía por los matorrales para echar los bultos. El guardia se dirigió a la madre y le preguntó: "¿Qué le pasa a su hija que cada vez la veo pasar por los matorrales?"

 Ésta le contestó :

"Mire, con este problema la cría va de descomposición." Una de las veces la cría pasó con un paquete para echarlo y ,al ver que el guardia iba detrás de ella, se bajó los pantalones simulando que iba a hacer sus necesidades. Entonces, el guardia ¡se dio media vuelta.»25

Quan la policia va fer anar-se'n els veïns congregats davant l'entrada, feren una petita manifestació i llançaren als refugiats dins l'escola unes margarides -no hi havia clavelIs- collides al mateix Carmel.

A la tarda, els veïns hi tornaren i cantaren:

Niña, asómate a la reja

que te tengo que decir

que los de Tramuntana

te vamos a recibir.

Niña, asómate a la reja

que te tengo que decir

que los de Tramuntana

lo vamos a conseguir.

No fou fins al tercer dia que, enmig de l’àpat habitual de l'alcalde Masó amb els periodistes després de la sessió matinal d'un dels seus llargs plens municipals, la notícia s'esbomba amb tota la seva potencia, i així es redacta un esborrany municipal cara a un pacte que assegurés la continuïtat de l'escola.

I al matí del quart dia, quan ja havia sortit el sol, la policia commina els tancats perquè desallotgessin l'escola, cosa que feren pacíficament. Tres autocars, deu jeeps i alguns cotxes governatius voltaven Tramuntana.

A les onze fou rebuda una comissió de pares i mestres a l'Ajuntament i s'arriba al desitjat compromís: el solar seria comprat per 2.250.000 pessetes per eixugar els dèficits existents, i seria edificat allà mateix o en un terreny pròxim un centre d'EGB més d'acord amb les normes. La construcció -deien aleshores- es preveia cara a 1976.

Els veïns, amb el canvi d'alcalde, veien la cosa fosca, i Tra­muntana obrí el curs 1975-1976 amb la incertesa de l'acompliment de les promeses del neocapitalista Masó per l'autoritari Viola.

La revista-butlletí de l'Associació de Veïns dedica un número especial a l'afer Tramuntana, del qual destaquem una re­dacció infantil particularment lúcida:

«Las porras quedaron fijas en nuestras pupilas,

toda la importancia recaía sobre ellas.

El paisaje era gris sin nada que admirar.

Un paso atrás y otro alante era la marcha,

adecuada para el despiste.

Un paso atrás y otro alante era la marcha,

y las piedras actuaron.»

PAQUITA, 11 anys 26

 

Per a concloure d'esbossar el panorama pedagògic no massa galdós del barri, val la pena detectar la presencia de cinc guar­deries (quatre de privades i una de benèfica), de les quals, se­gons una enquesta, les mares opinen: són cares (1.750 pessetes com a mitjana el 1973); haurien de ser creades pel Govern; són poques atesa la gran quantitat de mainada d'un barri jove com és l'actual Carmel, nodrit sobretot de la immigració de les dècades dels anys cinquanta i seixanta.

Quant a ensenyament professional, tot s'ha reduït a les acadèmies que ensenyen el que abans es deia comerç i a teclejar la maquina d'escriure i que ha passat a dir-se, no sense un deix d'ironia, "formació professional per a administratius».

El BUP, o Batxillerat Unificat Polivalent, que en 1975-76 iniciava el seu primer curs oficial, ha seguit la tònica de la improvisació i, segons sembla, quan ja era massa tard, la delegada del Ministeri d'Educació i Ciència «suggerí» que es rebrien de bon grat les places que portessin les mateixes Associacions de Veïns. No és gens estrany comprovar com amb tota la seva voluntat la del Carmel només ha trobat sis places ... En definitiva, una manera còmoda de treure's el mort de sobre i, de passada, fer veure que hom cercava l'ajut del poble. Perquè el que és de centres oficials de BUP bastits expressament o com a mínim adaptats pel Ministeri d'Educació i Ciència, per a BUP o per a Formació Professional, n'hi ha ben pocs exemples ...

 

AUTOBUSOS ESFORÇATS I TAXIS QUE NO VOLEN SER TANCS

Al començament ja hem parlat de l’existència, abans de la Guerra Civil, d'un servei públic d'iniciatives particular s que no va poder continuar després del 1939.

Tot i que el creixement del barri no prengué forta embran­zida fins als anys cinquanta i seixanta, hom parlava ja, l'any 1947, de perllongar la línia 24 fins a la plaça del Carmel, al da­vant del santuari. El 24, tradicional mitja de locomoció dels habitants de la Salut, no hauria hagut de pujar més que els dos quilometres de revolts que separen la plaça de Sanllehy del santuari.

La idea no va prosperar, i deu anys més taro, quan ja es plantava alguna llança en favor dels barris desemparats, el «Dia­rio de Barcelona» demanava qualsevol mena de transport públic per a la població del Carmel, que xifrava, a bell un, en unes 30.000 persones.

Com en moltes altres coses, el Carmel i el Coll tenen punts comuns fins i tot en alguna de les maneres d'aconseguir ser­veis públics, i així fou que també aquí un capellà -anomenat popularment «el padre Cloacas»- obtingué de la companyia que la línia 10 solucionés la carència total de transports, unint la ja anomenada pla<;a del Carmel -un dels centres neuràlgics de la barriada- amb la de Gal·la Placídia, a Gracia. Posteriorment, s'endinsa fins al carrer del Doctor Bové.

La clara insuficiència que era un sol transport públic féu moure l'Associació de Veïns a insistir perquè altres línies que finien el trajecte en barris propers s'esforcessin a pujar a les altures carmelitanes, i pel setembre de 1974, no sense queixar-se reiteradament, el 24 es decidí a perllongar el seu tradicional recorregut fins al Carmel. El mateix mes, el 19, que acabava la feina a la plaça d'Eivissa, d'Horta, s'arriscà a pujar pel car­rer de Dante, i com a mínim el Carmel fou compensat dels molts sacrificis que feia, obligat per a deixar passar el túnel de la Rovira, que no gens de benefici li reportava.

En aquesta decisió, influïren les pintades als autobusos que es feren pel juliol demanant que fossin més barats i que el 10 prolongués el trajecte fins a la plaça d'Espanya, i que el 45 pugés fins al carrer de Dante. Si no tot això, quelcom s'aconseguí. ..

Cosa obvia, el servei de microbusos, que solucionaria amb escreix el greu problema de la comunicació interior entre les diferents parts d'una barriada on tot són pujades i baixades, no fou atès per la companyia, fins ara poc amiga d'aquesta solució davant el resultat que li ha representat en altres barris.

Val la pena remarcar ara el que hem dit abans respecte als grans pendents que tenen alguns carrers, com ara el ja esmentat de la Conca de Tremp, autentica prova de foc per als cotxes, amb els seus 22 graus de diferencies entre una punta i l'altra, i el fangueig, els forats a terra, les giragonses i altres encisos que componen la circulació per un turó esdevingut barri. Cal no oblidar tampoc la zona de més oblit, el ja esmentat «barri de les escales», a l'hora de donar comptes de la negativa d'alguns taxistes a ficar-s'hi segons el lloc que sigui, i l’anècdota d'aquell que es rebel·là, en veure el carrer cap on el dirigien, tot dient: «Senyors, això és un taxi, no un tanc.»

I malgrat tot l'Ajuntament potser tindrà la humorada -és un dir- d'incloure els mil cent milions gastats en el túnel de la Rovira com a despeses de vialitat pròpies del Carmel. Que de més grosses se n'han vistes!

 

EL SOLAR DE LA PAULA

Segons normes de l'Organització Mundial de la Salut, que pràcticament ningú no en fa cas fora de l'hora d'esmentar-les com aquell mínim ideal i inabastable, a un barri com el Car­ mel li caldrien 250 llits, 42 metges, 125 infermeres, 8 metges de capçalera, un hospital i un ambulatori.

Hi ha, segons els càlculs de la infatigable Associació de Veïns, 4 metges, uns quants practicants, cap hospital, cap ambulatori, una barraqueta del Servei d’Urgències Mediques al carrer de Llobregós, que fa de dispensari (i que entre sala d'espera i consulta no ultrapassa els deu metres quadrats), i, des de mitjans del 1975, un consultori petit al carrer de Sacedon, número 18, que respon a la política de tapaboques que l’institut Nacional de Previsió ha empres, en un intent de fer callar les protestes contínues en pro d'una millor justificació de l'ús dels diners del contribuents. Per cert, el 62 % dels carmelitans estan descontents del  “servei” sanitari...

És clar que, d'hospitals de barri, que la gent voldria per no haver de desplaçar-se a la quinta forca cada cop que li agafa algun atac qualsevol, no se'n canta ni gall ni gallina.

Sempre queda, però, el misteriós solar de la Paula, criticat constantment pels veïns i pels periodistes que toquen temes de barris i defensat gairebé com a únic cavaller per l'inefable Enrique Rubio, molt més avesat habitualment a ensorrar tothom a tort i a dret. On és el misteri?

El solar de la Paula es troba a la confluència dels carrers de Dante, Moratín i Pantà de Tremp. Segons Enrique Rubio 27 és «un solar en el que no puede crecer la hierba, porque toda la ancha extensión de terreno es base de una pirámide de muebles rotos, sommiers (sic) oxidados, colchones mugrientos, piezas de bicicleta, cubos de plástico, trapos, hierros!!!»

'En aquest punt els veïns li donarien tota la raó, a Rubio.

No segurament quan descriu la Paula com una precursora dels hippies i una defensora a ultrança de la llibertat.

De la Paula, que usdefruitava aquell solar -mai ningú digué que fos seu-, s'han dit moltes coses: que era la filla de la dida d'un marquès (segons les darreres indagacions el solar és re­gistrat a nom del secretari del marques de Monistrol, el qual posseeix molts terrenys a la veïna Clota) i que per això la deixaven ser-hi; que havia estat amiga d'una persona influent i que per això ningú no gosava treure-Ia, tot i essent un perill per a la higiene; que durant la guerra havia estat miliciana i que es passa a la «quinta columna»; i, segons Enrique Rubio, que ell la conegué com a camàlic -la primera dona que feia aquestes funcions- a l'estació de França l'any 1948. El mateix cronista de fets diversos referia que temps després la troba conduint un camió ...

Els veïns recorden que en els primers temps el solar conte­ nia algunes barraques, però que des de feia anys era una mena de magatzem d'escombraries a l'engròs. Com que no veien de bon grat aquella poc higiènica presència feren algunes denúncies inútils, i poc després comunicaren la historia als diaris. Com a venjança, la Paula llançà pedres als veïns que cregué més xivatos; i es proveí d'una munió de gossos per a protegir-Ia.

A Rubio, li digué que li havien llançat una ampolla amb líquid inflamable que mata vint-i-cinc gossos. Justificava la presencia de tants gossos perquè els venia, així com draps, papers i altres andròmines.

És cert que el solar cremà més d'un cop, però els veïns ho atribuïen al desori que regnava en aquell increïble indret fins al punt que vessaven les rampoines per sobre les parets que, a trossos, el tancaven.

Finalment, a la tardor del 1974, la Paula fou portada a una residència de vells, sembla (tenia 72 anys), i el solar fou més o menys netejat. Amb insistència, l'Associació de Veïns ha re­ clamat el terreny per a ambulatori, perquè no acaba d'estar clara la historia de la do nació del terreny a la filla de la dida del marquès -si és que ho era en realitat-, ni tampoc una altra versió que el fa municipal. La versió que alguns creuen més fidedigna és que figura a nom del secretari del marques de Monistrol, però tampoc la comprovació no és completament exacta.

El primer diumenge de desembre de 1974 tingué lloc una assemblea de veïns -n'hi havia uns 300- per a demanar firmes perquè el solar, buidat de brutícia, esdevingués en ferm terreny per a un ambulatori. L'onze de gener de 1975 s'entregava la petició avalada per unes 1.600 firmes.

En l'endemig, els veïns tenen tres «solucions» per a llurs problemes sanitaris:

- Si són petits, recórrer al dispensari particular del carrer de Llobregós, sempre amb cua, o al flamant consultori des­ patxa-receptes del carrer de Sacedon. També hi ha, per a les «coses petites», el recurs habitual del practicant pun­xaire. Com molt bé deia «Mundo Diario»,28 «en els barris populars mal atesos ha aparegut el servei d'injeccions per causa de la manca d'altre organisme oficial que ho realitzi i arnés gratuïtament».

- Si és molt gros, recórrer la distancia, realment a gymkhana, entre el Carmel i la Vall d'Hebron, amb la Clota i els camps de Martí Codolar per enmig, que els separa de la Residència de la Vall' realment no massa llunyana, però no molt còmoda de travessar i menys si la malaltia es presenta de nit.

- I, mentrestant, continuar insistint, sense defallir, per aconseguir que al solar de la Paula s'aixequi un hospital de barri, o, si més no, un ambulatori.

Potser podrien els carmelitans, tan aficionats a treure cançons de llurs problemes, variar una mica la lletra del cuplet La Paula té unes mitges per La Paula tenia un solar ...

 

EL VERD SE'NS PERD

Com la resta dels turons, el Carmel s'ha anat despullant del seu verd natural. Amb prou feines uns matolls que espurnegen la mola, que de ben poc es distingeix de la part del turó de la Rovira conegut com a Muntanya Pelada.

Estanislau Torres ha explicat 29 que els arbres del Carmel serviren com a fusta de cremar als hiverns de la guerra, quan escassejava el carbó i a les llars feia fred, i que tan sols se salva el de la Peira, perquè llurs habitants digueren que el fred passaria, però que no tornarien a créixer els pins que eren la joia del seu turó.

Tot i així, al Carmel resten alguns -el plural és gairebé ofensiu- indrets verds. De verds naturals, destaca la font d'En Fargues, inaugurada el 1900 i el darrer lloc dins ciutat que ens resta per a fer fontades i esmorzars i berenars en l'estil que féu famós el Montjuïc de fa quaranta i més anys i que encara priva a Les Planes, fins que potser el túnel de Vallvidrera engegui en orris aquells veterans 1I0cs d'esbarjo dels barcelonins.

EIs bancs de pedra de la font d'En Fargues són negres del fum de les arrossades i les costellades que hi han tingut lloc. En un racó, encara hom troba la imatge de sant Sebastià que dugueren uns vinarossencs que visitaren el 1I0c el 1929.

Una cobla popular, d'altre temps, recorda igualment el pas­sat popular de la font (que consti que el present encara ho és també):

Anant a la font d'En Fargues

vaig conèixer el meu promès ...

Noies que voleu casar-vos,

el provar no costa res.

El passeig que mena cap a la font des del passeig de Maragall, i que duu el nom del vell indret, és flanquejat a dues bandes per torres de diferents estils, algunes d'elles convertides en escoles, i alguns blocs de baixa alçària. La raó que no hagin anat aterra més torres sembla trobar-se en l'encertada qualificació urbana de zona residencial a l'estil de ciutat-jardí. Molts de llurs propietaris, davant escàs interès immobiliari allà on els milions no ragin a dojo, prefereixen continuar-hi vivint o llogar-Ies com a escoles.

La propera font de la Mulassa ha tingut molta menys sort que la d'En Fargues, i avui, fora d'una font urbana vulgar, res no recorda el seu passat, que era a més ornat, com ja hem dit, amb la llegenda que en un bar de la seva rodalia tenien lloc reunions clandestines d'anarquistes durant la Dictadura d'en Primo de Rivera.30

Ara, sense asfalt ni jardí, és un rectangle irregular voltat de cases de totes les mides: baixes, reguitzells de passadissos que proclamen l'aprofitament al màxim del terreny i un horrible bloc de maó vist que tanca la plaça per la seva part superior. En definitiva, que la Mulassa, de verda, res de res .

Resta com a espai públic assequible únicament la plaça Pastrana, en el bell mig del Carmel, fins fa ben poc una mena de descampat on aparcaven cotxes, i enjardinada pel juny de 1975, no sense la constant insistència dels veïns.

De projectes, en canvi, el Carmel n'és ric. No parlem ja del parc dels Tres Turons, idea idíl·lica sotmesa a retalls continus i del qual hem parlat amb més detall al capítol de Can Baró, sinó d'un projecte municipal més antic, que era conegut com «La Pera», nom ja per ell mateix prometedor d'esdevenir realitat.

«La Pera» és la forma que agafa la carretera que uneix les places de Sanllehy i del Carmel, a la part més propera al cim, allà on ara s'aixequen els blocs de Vista Park.

El 1946, quan la cosa no estava per a blocs i sí per a fàcils demagògies, hi havia qui en parlava com si es tractés d'una realitat, potser influït per l’existència dels masos de Can Xirot i Can Toda, avui enrunats, i d'alguna font afamada, com la de la Cabreta, que encara subsisteix. Deia així el cronista barceloní, cal suposar que tan visionari com de bona fe: «Són (?) els jardins de la Pera del Carmel amb la seva expressió (?) minúscula dins dels respirs de l'urbs, una petita aportació que, en registrar-la, serveix per indicar que si en un llibre polític es va afirmar que el Món marxava, bé pot assegurar-se que Bar­celona tampoc s'atura.»31

Deixant de banda la peregrina argumentació filosòfica, la projectada Pera no sols no ha esdevingut més verda, sinó que en madurar ha donat com a fruit Vista Park, un gros retall al projectat pare, i l'enderroc, lent però segur, dels dos masos riallers.

Un altre indret que era destinat a parc és conegut encara com «la casa dels morts», i és una vella torre situada a la cruïlla dels carrers de Santa Otília i Luis Mariano Vidal, on asseguren que hom troba un captaire mort que serví per a batejar-la popularment. El seu jardí, que hauria estat la base de qualsevol jardí amb molt poques despeses, roman a mercè de les deixalles que s'hi aboquen, dels jocs no sempre innocents de la canalla i d'un foc que encengui qualsevol rodamón que s'hi refugiï. En tot cas, és una prova més del desinterès públic -el privat ja es dóna per suposat- a salvar de la destrossa llocs no edificables i per tant no rendables.

Hi ha altres exemples de futures zones verdes que no reeixiren, com un solar que el 1971 figurava, a l'encreuament dels carrers de Fastenrath i Llobregós, com a projectat parc infantil. Una tanca, esbotzada a trossos, i un altre indret apropiat per llençar-hi escombraries era la realitat punyent. Un altre cas d'escamoteig de futura zona verda es va donar, en la primavera de 1976, en un gran solar del carrer de santa Rosalia, números 139 al 151, senyalat com a verd pel Pla Comarcal i mig edificat per URBAS (hi ha dos blocs fets), on la protesta dels veïns dona per resultat que es respectés l'obertura del carrer de Josep Sangenís. Tanmateix, el seu objectiu era aconseguir la zona verda, i el diumenge de Rams feren una ocupació del solar. Abans havien enviat 350 denúncies als organismes oficials.

Si a algú li restés algun dubte que el Carmel podia haver esdevingut pare en bona part de la seva extensió abans de la vertiginosa creixença que arrenca de mitjans dels anys cinquanta, pensem que fins en aquells moments els mateixos sol­ dats de cavalleria de la caserna de Lepanto empraven el turó com a lloc per a fer la instrucció ...

 

ENGINY PER A ACONSEGUIR ESPORT

Ha estat una idea sovint recordada per la seva originalitat: el 1971 fou suspès el I Campionat Nacional de Bales per a Adults que anava a tenir lloc al país, amb desplegament abundós de policia. Fins i tot tothom diu que la BBC va retransmetre la notícia.

El fans d'aquesta idea, com d'altres que anirien venint amb els anys, era cridar l'atenció sobre una «zona zero» en matèria esportiva, fora de l'alpinisme forçat al qual obliguen els carrers més costeruts.

Hi havia ja, en el moment del frustrat Campionat de Bales, un precedent important en la ruta de les reivindicacions: vint-i-quatre escales i el rector d'una de les parròquies havien de­ manat, pel maig de 1970, zones esportives.

L'única propera, i ja és dins de Can Baró, i molt recent, és la piscina de Pau Negre, al costat del que fou mas de Can Toda. Això al marge dels camps de futbol de Martí Codolar, als quals dedicarem especial atenció.

Pel juliol de 1974, i aprofitant el terreny, s'organitza un Primer Gran Cross del Carmel, que incloïa -com no!- l’increïble carrer de la Murtra, el de les escales, desnivells a dojo, rocalls, alguna gallina ves-a-saber-d'on-ha-sortit, etcètera. Tot això acompanyat de pancartes («Si deportes queremos practicar, polideportivo en Martí Codolar») i cançons:

Triste y solo,

solo se queda el Carmelo,

triste y sin campos

queda Martí Codolar.

y el barrio, y el barrio destrozado

quedará gracias al Plan Comarcal.

 

La «de les impugnacions» encara tenia més suc, tot i que

no anava només per la qüestió esportiva:

No te acuerdas cuando te decía

de nuestras casas nos van a echar,

si no firmamos impugnaciones

nos las van a derribar.

La festa va anar acompanyada de titelles, pancartes i bosses amb terra de la zona de Martí Codolar, «perquè pensessin en com era quan s'hi aixequessin pisos».

A tot això, bo serà explicar que Martí Codolar és una vasta extensió de terreny on abans existí fins un zoològic, propietat deixada pels seus amos als salesians, que hi tenen el seu seminari, un centre social, altres dependències i fins cinc camps de futbol, on juguen gent de diferents barriades, en especial d'Horta i del Carmel, que és d'on més a prop queden.

Els capellans cobren un lloguer baix per deixar-hi jugar, però el Pla Comarcal del 1974 amenaça amb declarar construïble tota la zona, fora d'un tros que restaria verd ... Perquè amb 45 graus de desnivell és teòricament una bestiesa bastir-hi res. És clar que n'hem vist ja tantes, de bestieses ...

Pel novembre de 1975 la nova idea, prou esportiva, fou un partit de futbol femení entre I'Horta Cachas i el Carmel Femení (guanyaren les d'Horta per 5 a 1), no massa ortodox, perquè sembla que de vegades hi havia fins i tot vint jugadores per equipo En acabar hi sortiren una mena de monstres a l'estil Patum de Berga: el «Drac del Pla Comarcal» i el «Monstre de les Immobiliàries», que s'endugueren la pilota davant la «sor­ presa» de l’àrbitre. El públic assistent es llançà sobre els dos monstres i els va desfer, com si s'haguessin convertit en una mena de sant Jordi col·lectiu.

Per acabar la festa reivindicativa als camps de Martí Codolar -i pels camps de Martí Codolar-, els presidents de les dues Associacions de Veïns d'Horta i del Carmel lliuraren sengles pomells de clavells vermells a les dues capitanes. Es forma una rotllana i es canta de nou alIò de «triste y sin campos se queda Martí Codolar».32

Pau Negre, aquell el nom del qual duu la piscina de Can Toda, va prometre, quan fou a l'Ajuntament, dues pistes poliesportives per al Carmel. Cal insistir que no hi són?

 

 

INHÒSPIT I OBLIDAT

Tot i l'encís que algun racó muntanyenc pugui tenir, com era la font d'En Fargues, el Carmel resulta inhòspit i oblidat. Igual que no hi ha 1I0cs d'esbarjo ni zones verdes, tampoc no trobem centres cívics -fora del local de l'Associació de Veïns, de la qual parlarem ben aviat-, ni tampoc sales de diversió, fora d'alguna boite aïllada i de l'inefable cinema Carmelo, abocat a la desaparició, perquè és inclòs en la zona d'expropiacions.

Aquest vell local, supervivent dels cinemes de barriada, amb terra de fusta i clofolles de cacauets i pipes com a catifa, ha estat en alguna ocasió escenari de les reunions d'expropiats per a debatre llurs problemes, sobretot en els primers moments. (Aquest estil de suplir la carència de locals socials espaiosos per a debatre problemes de la comunitat, en el cas concret de cinemes ha estat utilitzat a Sants i als Nou Barris, a més del Carmel.)

El cinema té un vestíbul francament camp i atrotinat amb un rètol sobre la taquilla que és tota una discreta ironia: «Este local se rije (sic) con el horario europeo.» I per remarcar-ho senyala que a les 7,35 de la tarda comença la sessió de la nit. Probablement, la raó fonamental de l'europeisme rau a haver vist el propietari, millor que a altres barris, la poca gent que surt de nit per anar al cinema a l'extraradi, donades les dues premisses: la ja famosa de la comoditat que produeix la «tele» i la necessitat peremptòria d'aixecar-se d'hora, perquè el Carmel és un barri dormitori i no industrial.

Com a altres barris-dormitori on tot el més que hi ha és algun cinema atrotinat (o no tant), alguna sala de ball i els futbolins corresponents, el jovent del Carmel baixa en ramat pels carrers costeruts camí del centre urbà o de la veïna Horta, on hi ha dos cinemes moderns (Dante i Venècia) i altres al·licients.

Hi ha, tanmateix, dos clubs de futbol modestos que no tenen camp a la barriada, el C. F. Calatrava i el C. F. Sigüenza (han d'anar a jugar al terreny del Baronense -l'ex-pedrera de Can Baró- o a Martí Codolar); una llar del jubilat al carrer de Tolrà i, això sí, més de cent bars en els vint-i-nou carrers que compren el nucli més central del Carmel.

Aquest panorama afavoreix l'aparició de les bandes juvenils, algunes de les quals solen trobar-se al popular bar Las De­licias del Carmelo, a la plaça que duu el nom del barri. Són, com altres delinqüents juvenils, gent esquerpa, i sostenen teories com «Aquí en el Carmelo hay mucha gente y cada uno es de una leche distinta».

Un dels incidents més sorollosos, l'interpretaren en atacar-se dues bandes, una del Carmel i l'altra de Verdum, a la Casa de los Navarros, que és al passeig de Maragall i on cada diumenge hi ha ball. Fou un atac en el més pur estil West Side Story a base de cadenes, barres, fuets i esmorteïdors de cotxe. L'única diferencia ben hispànica radicava en el fet que els fuets eren d'espart. El succés tingué lloc pel gener de 1975 i alguns diaris el destacaren com un fenomen social, més enllà de la mediocre crònica groga d'altres que només veuen les xacres sense deduir­ ne les causes.

Tot i que directament no hi tingui res a veure, atès que la seva missió és vigilar l'antena i les instal·lacions de Radio Juventud, ja dins del turó de la Rovira existeix un post de la guardia civil.

 

L'ASSOCIACIO DE VEÏNS

Primer, i sense remuntar-nos a èpoques més antigues, el Carmel compta amb una Associació de Propietaris i Veïns del Mont Carmel que, l'any 1964, reuní els expropiats per l’eixamplament del carrer de Llobregós, un dels eixos bàsics de la turmentada geografia carmelitana. Hom parlava de 75 metres d’amplària, però els esforços dels reunits aconseguirien rebaixar-la a 50.

Tingué butlletí propi i s'hi barrejaven fins i tot alguns terratinents, cosa que deixava l'associació en uns termes d’ambigüitat massa difosos, que no es donarien amb l'Associació de Veïns del Carmel, que nasqué per l'abril de 1972, en plena eufòria expropiatoria.

L'Associació de Propietaris i Veïns del Mont Carmel, cada cop més minvada de membres, sembla molestar-se amb la semblança del nom (i la significativa desaparició del mot «propietaris», tot i que dins de l'actual Associació hi ha petits propietaris de caseta i hortet), però la seva subsistència ha esdevingut purament simbòlica, tot i que en altre temps organitza alguna festa major.

L'Associació de Veïns del Carmel actual, que consta dels grups habituals d'altres associacions, es refugia en uns esquifits baixos del carrer Pardiillo fins que troba un altre indret més escaient en pIe «barri de les escales», al carrer de Feijoo.

Ultra les seves campanyes, ja reflectides, d'exposició de problemes col·lectius, posa l'accent especialment en els riscos imminents dels expropiats i els esquerdats, i ha estat sempre en el que en podríem dir l'esquerra de les associacions de veïns. Quan la major part de noves (i no tan noves) associacions ingressaren a la Federació d'Associacions de Veïns -dominada aleshores pels «bombillaires»-,33 la del Carmel es resistí i passa força temps fins que es decidí a entrar-hi.

Una de les seves qualitats ja ha estat ressaltada: la combati­vitat, juntament a altra, l'originalitat, que ningú no li podria negar. Ha procurat, tot i els permisos denegats, ser present tant com ha pogut als carrers, conscient de l'atractiu més interessant que exerceixen els actes a l'aire lliure sobre els ciutadans.

La revetlla que seguí la «victòria» de Tramuntana al pati de l'escola, per la vigília de sant Joan del 1975, fou, dins les revetlles de barris, una de les més realment popular s i no solament una excusa per trobar-s'hi la progressia. Igualment han recorregut a l'estil de pintar tanques per exposar problemes de la barriada, a partits de futbol, campionats esportius i gymkhanes, dels quals ja hem parlat.

Es dedica a comptabilitzar els solars lliures del barri per a contrarestar les excuses oficials, i en va trobar un total de 117 de lliures, entre públics i privats.

Tot i així, el 1973 només un 13 per cent d'habitants del Car­ mel sabien de la seva existència. És cIar que duia només un any de vida ...

El butlletí editat per l'Associació és de les poques publicacions internes d'associacions de veïns -gairebé totes en tenen­ que ha patit represàlies per part de l'Administració. Se li aixeca fins i tot un acte de processament per part del Jutjat d'Ordre Públic el mes d'agost de 1975, on hom parlava d’imprès clandestí. Els responsables del butlletí comentaven amb ironia: «En efecto, soy un clandestino, ¡ toma! Soy el número 14, tengo tres años de vida, que para un boletín ,de barrio supone como tener cincuenta años, y ahora va y me acusan de clandestino. Lo que hay que ver ... »34

Darrera la ironia hi ha els fets que els textos haguessin de passar consulta prèvia -no ho fa pràcticament cap butlletí-, i que arnés figuri existència del butlletí com a òrgan de comunicació interna entre els socis en els estatuts aprovats pel Govern Civil.

L'Associació comptava amb uns 600 socis pel gener de 1976 i el seu pes específic era molt important en el conjunt d'associacions de veïns.

Ha sabut igualment enfrontar el problema de barri-dormitori, ben palès des del moment que hi ha únicament una sola fabrica important -Cosmos, la dels tocadiscos-, que a la tardor del 1975 presentava expedient parcial de crisi, és a dir, re­duïa el nombre d'hores en plena crisi laboral. La resta d'indústria correspon a petits tallers amb pocs empleats. Característica, d'altra banda, molt comuna als barris muntanyencs, llevat del Guinardó, on sí que hi ha hagut (i encara hi ha) indústria gran.

Els esforços continuats de l'Associació de Veïns han tingut resultats concrets, com hem explicat al llarg d'aquest capítol, i han demostrat la doble necessitat de mantenir ensems una postura ferma i endurida per a demostrar la importància de la unió entre el veïnat i, d'altra banda, un hàbil i continuat estira-i-arronsa que s'ha traduït en una plaça Pastrana amb jardins, en unes condicions justes per als «esquerdats», en alguns asfaltaments de carrers, gairebé bruts i polsegosos els més –per una altra ironia del diguem-ne destí, una subunitat de neteja municipal nova de trinca s'aixeca al carrer de Llobregós, 107-, i en la consecució d'un transport públic més digne i més a l'abast, per esmentar exemples concrets i transformats en realitats.

No hem parlat, finalment, massa de les parròquies del Car­ mel perquè, ben al contrari del Coll, aquí han estat un fre o un company de viatge a remolc, com quan deixaren Ilurs patis Santa Teresa i el santuari del Carmel respectivament per a la tenda-exposició de la primavera del 1974. Pel contrari, i com ja hem esmentat, el mateix rector de Santa Teresa impedí la tan­ cada dels pares i mestres de l'escola Tramuntana un any més tard.

El Carmel, que no ha canviat la fisonomia pràcticament en més d'un segle, data del segle XVIII, i la seva imatge fou destruïda el 1936. Més amunt, a dalt de la carena del turó, s'aixeca la capella blanca de Fàtima, a càrrec d'unes monges que han obert, al mateix temps, una guarderia. Al voltant d'aquesta allunyada esglesiola hi ha la llegenda d'una jove que tenia vi­sions de la Mare de Déu de Fàtima, però no hem pogut escatir-Ies massa.

No cal dir, i amb això tindríem una darrera visió d'aquest Carmel combatiu i esquerp, que les pintades més diverses sovintegen a les parets: «Puto fascismo», «Aquí cayó Hitler», «Han asesinado a un obrero en Carmona» (Sevilla), «Represión ¡NO!», «Penas de muerte no», en la mateixa boca del discutit túnel de la Rovira, en el moment del judici contra els «etarres» Garmendia i Otaegui per l'agost de 1975.

 

 

EL COLL

UN TEMPLE ANTIC

 

"Sortós l'home que matina

a la meva entrada

i espera a les meves portes.»

 

Aquesta llegenda a la llinda de la molt reconstruïda parròquia de Nostra Senyora del Coll dóna fe de dues coses: de l'antigor de l'església, ja present en aquests goigs, i de la seva importància cara a donar nom a un barri, com així mateix succeí en el veí turó del Carmel, on igualment un santuari -en aquest cas molt menys històric- bateja un altre barri.

Les primeres notícies que els historiadors registren sobre el Coll arrenquen de l'any 1099. La tradició ha parlat d'una imatge de fusta trobada en una torrentera propera:

 

«Dins la font fóreu trobada

per Miracle i fe'ns pensar.»

 

Aquests mots, datats al 1807, recullen la vella llegenda i figuren encara en el vestíbul de l'actual parròquia. En aquell llunya segle XI el santuari rebia el nom de Mare de Déu de la Font­ rúbia, denominació que, segons els entesos, pot venir d'una d'aquestes dues coses: que la font era terreny rocós -i "rúbia» sembla que significa roca en altre temps-, o que la terra que la voltava era de color vermellós. Atès que encara avui dia aquest color roman a les rodalies del santuari, és potser més plausible aquesta explicació.

L'església depenia del monestir de Sant Cugat, i fou lloc de veneració des de molt temps enrera. El turó al costat del qual s'arrecerava, conegut avui dia com a la Creueta del Coll, agafa fama ben aviat per les seves fonts.

 

BARCELONA, CIUTAT ASSEDEGADA

L'any 1575 es cercaven ja les aigües de les deus que eren al Coll. Barcelona, ciutat que al llarg de diferents èpoques -algunes no gens llunyanes- ha patit sovint de la manca d'aigua, re­ corregué als turons propers, aleshores verges d'edificacions fora de l'ermita esmentada, i «els anys que seguiren a la captació de les aigües del Coll són potser l’època daurada del forniment de Barcelona»'!

Seixanta anys després, la mina passa per moments de sequera; malgrat això, es continua emprant. L'any 1771 donava 8 plomes -0'2 litres per segon-,2 però les dues properes d'en Falcó, que formen part de la mateixa muntanyola, rajaven amb­ dues unes 40 plomes -1 litre- per segon. Al llarg del que restava del segle XVIII i fins i tot bona part del XIX aquestes deus forma ven part del servei aigües de Barcelona i del seu pla.

El santuari, d'origen romànic com corresponia a l’època que fou fundat, fou restaurat al segle XVI. Durant la guerra de Successió s'hi instal·là a prop una bateria borbònica i el 1714 eren evidents els estralls soferts.

L'any 1821, essent propietat de la comunitat monàstica de Sant Pau del Camp, fou subhastat, i el 1835 la cèlebre llei de desamortització de Mendizàbal significa l'abandó del secular temple.

Com altres indrets muntanyencs -el Putxet, la Salut, el Carmel-, els primers carrers urbanitzats del Coll daten de la dècada dels anys seixanta del segle passat. Tres foren oberts concretament en un indret anomenat el Salt de les Bruixes, la situació del qual és avui desconeguda. L'any 1877 hom parla d'una segona venda del santuari, i només cinc anys més tard ja hi ha noticies de existència d'una mena de complex religiós­ turístic, que d'alguna manera cal fer coincidir amb el període que el santuari és conegut per les seves romeries, animades per la presencia de la propera Font-rúbia, que existí fins fa pocs anys. Segons Curet explica en les seves Visions barcelonines, «a finals del segle XIX es va accentuar la decadència del santuari, amb freqüents interrupcions del culte, tancament periòdic del temple i altres afers ... »

Sembla que no sempre les romeries foren ortodoxament guiades per finalitats religioses, d'una part influïdes per la presencia de reunions polítiques a l'aire lliure en aquells turons, de les quals parlem amb més detall en el capítol del Carmel. El resultat fou novament suspensió de les romeries l'any 1921, i fins i tot el tancament de la capella el mateix any, «davant la dissipació que havia dominat l'ambient locah.3 Seguiren les reunions polítiques a les rodalies però el 1928 el temple s’obria de nou al cuIte.

Com tantes d’altres esglésies, el Coll crema l'any 1936 i la seva primitiva imatge desaparegué, per a ser retrobada el 1945 a Sant Joan de les Abadesses.4

Tot i l'abandó en que romangué el santuari, no ja durant la guerra, sinó uns quants anys després, hom afirma que l'any 1938 un cap ella deia missa a porta tancada diàriament en una cap ella propera.5 Costa d'imaginar quina era, perquè a tot el barri no hi ha cap església més, tot i que parlaren d'una capella dedicada a la Verge de Lurdes entre els anys 1875 i 1885, que no hem sabut situar. (Hi ha, tanmateix, un carrer amb aquest nom al barri.)

El cert del cas és que, després del 1939, l'abandó era total.

La pedra d'altar feia de banc enmig del camí, la font era tancada, i les tanques protectores del recinte, enrunades.

L'any 1948, l'orde dels missioners del Sagrat Cor, que ja es feia càrrec de l'església abans de la guerra, torna i es restablí el culte, però ja no tornaren les romeries d'antany. Avui, l'església, molt més restaurada encara tot i voler imitar els seus orígens romànics, és al bell mig del barri i centre d'una pla<;a molt irregular batejada com de Gibraltar.

 

LA PEDRERA I LA URBANITZACIÓ

Si hem esmerçat tant d'espai per parlar de la vella ermita, avui parròquia, és pel paper fonamental que ha tingut en la constitució del barri. Un barri que, si bé es comença a formar fa una mica més d'un segle, ha estat bàsicament «obra» dels anys cinquanta quant a la seva creixença desmesurada, mancada de tota mena de planificació i responent, un cop més, a les urgències de l'especulació.

Abans d'endinsar-nos en la constitució actual del barri del Coll, la geografia del qual correspon a la vall que formen el turons del Carmel i del Coll, convé senyalar unes poques fites anteriors al desenvolupament fabril que seguí les onades migratòries dels anys cinquanta i seixanta.

El camí del Coll fou, ja en els anys se tanta del segle passat, fonamental pas de comunicació entre Vallcarca i Horta. (Cal te­nir ben present que Vallcarca forma part del municipi independent d'Horta fins al 1904, any de l'annexió d'aquest a Barcelona.)

Uns quants fets el marquen en els primers anys del segle actual: l'explotació de la pedrera que encara voreja el passeig de Nostra Senyora del Coll, i d'on en algun temps diuen que es va treure fins i tot lignit; les primeres urbanitzacions de cases baixes, de planta i pis, al voltant de l'església i a la zona dita de Can Mans; les concentracions republicanes lerrouxistes en forma de berenars obrers; i la lenta decisió que de tot plegat es formés un barri.

El camí del Coll que unia Horta i Vallcarca fou eixamplat fins a 4 metres 20 cm l'any 1871, atès que calia una bona comunicació.

La pedrera, encara avui un immens forat en la Creueta del CoIl, funciona .fins èpoques ben recents, i l'ús de barrinades pro­voca esquerdes i trencaments de vidres en algunes torres pro­ peres. Els propietaris units als de la zona dita del mas Falcó                                                                                                                             , situada més cap a Vallcarca, presentaren batalla al propietari, que va plegar, probablement també perquè l’època de les pe­dreres als turons ciutadans (Montjuïc, Can Baró ... ) era ja li­quidada.

Tot i essent més una urbanització de torres que un barri pròpiament dit, el CoIl anà ja configurant-se en la part més fonda de la van, i hi existí al carrer del PorteIl un Casal Català Republicà, que era el feu de la Lliga. Sembla que el bar La Societat, al torrent del Remei, era un nucli menestral i que dugué una certa vida de col·lectivitat. El bar esmentat encara subsisteix.

El rerafons republicà del CoIl, que alguns recorden malgrat el temps passat i l'escassa importància que com a barri tenia, es reflectia en el fet que un dels seus carrers duia fins l'any 1939 el nom de Sunyer i Capdevila, primer batlle barceloní després de la revolució de 1868, que destrona Isabel II.6

A la part alta del barri s'aixeca la casa Vilaró, entre els números 43 i 61 de l'avinguda del CoIl del PorteIl, primera obra del GATOPAC, i per tant de l'arquitectura racionalista al nostre país. Fou bastida entre el 1929 i el 1930, i el seu autor és Sixt Yllescas, company de carrera del famós Josep Lluís Sert, amb qui instal·là el seu estudi un cop acabada la carrera.7 (De fet la Casa Vilaró devia haver-se inclòs per raons geogràfica s a la Salut o a VaJl1carca, perquè potser dóna a ambdós barris l'avinguda esmentada.)

Al carrer de la Pineda, ja endinsat de pIe a la Creueta del CoIl, hom hi troba en el número 1 la torre Queralt, obra poc coneguda de l'arquitecte Josep M. Jujol, que data del 1917, quan el turó semblava simplement un lloc estiuenc allunyat de la capital; i al número 89 del passeig de Nostra Senyora del CoIl, la torre 'Sant Salvador, del mateix autor, on hi hagué la Font Radial, descoberta en esbotzar la roca per bastir-hi la casa el 1915, als sis anys d'haver-ne estat començada la construcció. El propietari s'entusiasma amb la descoberta -les obres encara duraven per causa de les dificultats del terreny- i féu que Jujol dugués a terme una xarxa subterrània per a l'explotació de les aigües.8

 

DEL BARRI ADORMIT A LES ESCALES NO MECANIQUES

Fins ben entrats els anys cinquanta pot assegurar-se que el CoIl era poc més que un barri adormit on predominaven les torres amb jardí, algunes d'elles edificades aprofitant part de la mateixa roca, i algunes cases de pisos no massa altes al vol­tant del torrent del Remei, autentica torrentera transformada en carrer, situat al fons de la van que és el rovell de l'ou del barri del CoIl.

Durant molts anys aquest torrent-carrer era, juntament amb el curvilini passeig de Nostra Senyora del con, l'única via d'accés al barrí. A les seves voreres s'aixequen encara, qui-sap-lo temps!, petites casetes amb hort, que donen una idea força clara del que fou el CoIl fins l'època de la qual ara parlem.

Tranquil era al mateix temps sinònim d'ensopit. No cal dir que els escassos Ilocs de reunió d'abans de la guerra que hem esmentat havien desaparegut, i que el bar La Societat es lliura més a qüestions esportives que d'altre tipus.

No hi havia cap mena de transport públic, i així fou fins que les queixes parroquials, davant la seva manca i la creixença demogràfica de la barriada, tocaren el cor de la companyia de transports, ja municipalitzada i per tant teòricament al servei del municipi, i l'autobús 25 es decidí a pujar fins a la pla<;a de Gibraltar, amb una sèrie d'obligades maniobres que s'han anat complicant amb el pas dels anys, perquè les edificacions del carrer dels Santuaris a la seva crui1la amb el passeig de Nostra Senyora del Coll han forçat un revolt increïble, que «fa les delícies» dels conductors d'autobusos i camioners. A principis de 1976 l'Associació de Veïns del Coll reclamava la prolongació del 25 fins a la pla<;a de Catalunya.

No cal dir que alguns edificis mostren senyals evidents d'escrostonaments deguts a les giragonses dels grans vehicles. Segons els més vells del barri, fins els anys cinquanta no hi aparegueren les primeres «vespes», gairebé al mateix temps que un discret enllumenat públic als foscos i poc rectilinis carrers del turó que anava esdevenint barrí.

Paral·lelament al turó bessó del Carmel, les noves edificacions dissentien totalment de les torres i dels modestos blocs de tres i quatre pisos com a màxim. Grimpaven per les ves­ sants dels turons, i empraven, a l'hora d'interpretar les poc rigoroses ordenances municipals, un diguem-ne enginyós truc, que consistia a mesurar l'alçada permesa per la banda més alta, amb la qual cosa s'hi podia afegir algun pis mirant-ho des de la més baixa, senzillament «per igualar» ...

Aquestes edificacions muntanyenques anaven seguides d'escales excavades a la roca, que reberen el poc escaient nom de carrers com les parts altes de Beat Almató i Móra d'Ebre, més comparables a camins per on tresquessin les cabres, la baixada de Solanell, els carrers de Cabrera, Jaume Cascalls i el mateix ja esmentat torrent del Remei... Fou la «solució» que els «urbanistes» del seu temps donar en al problema creat per ells mateixos, concedint permisos d'edificació a dojo sense pensar en el mal irreparable que causaven als fins aleshores en­ cara salvables turons. Per més ironia, era ja vigent el Pla Comarcal de 1953, on es parlava amb tota serietat del parc dels Tres Turons, que ressuscitaria en els darrers temps de Parcioles, per poder expropiar a molts que havien bastit llurs vivendes una mica pel seu compte, i una altra mica amb papers en regla ...

 

PASSATGES QUE NO HO SON I PARCS QUE TAMPOC

De de finals del segle passat el CoIl anà poblant-se de petites cases, i de torres amb més pretensions, que feren companyia a les solitàries fonts siscentistes, a l'església i a la ma­ sia de Can Mora, de la qual ja parlarem més endavant. El ritme seguí, sempre d'una manera mesurada i aprofitant la vall més que la muntanya, al Ilarg del primer terç del segle actual.

És en aquesta època en que, tot i la més habitual tendència de «la caseta i l'hortet», es duu a terme una curiosa experiència urbanística basada en l'aprofitament del terreny al màxim, seguint els «suggeriments naturals» que brindava la mateixa ves­sant del turó. Es tracta del passatge Ministral, que porta en la seva entrada principal la data de 1922, feta en mosaic, i que presenta les característiques de ser un passatge de tres pisos: el que dóna a l'entrada ja esmentada, a l'alçaria del passeig de Nostra Senyora del CoIl; un altre de superior que és corrent en altres passatges ciutadans i les dues bandes del qual es comuniquen per un passadís enlairat; i un tercer de totalment subterrani la ventilació del qual és fornida per uns grans forats rodons fets al terra del primer, que al passavolant podrien fer-li la idea d'uns pous. Aquest tercer passatge, humit i llòbrec, es comunica amb el primer mitjançant unes escales, i amb el carrer paral·lel al passeig, que és el del Beat Almató, i que és situat més avall, seguint la vessant esquerra de la vall.

Després de la guerra, i novament situats en l'època a que hem fet referència, trobem la ja c1assica aparició de tres formes de construcció: la barraca pura i simple; la construcció de blocs poc escaients, destinats evidentment a un assentament propi de barri obrer; i la més recent edificació de sectors més residencials a base de retallar bocins del pobre parc del Tres Turons, molt en l'estil de l'operació Vista Park del barri veí del Carmel. Aquestes operacions s'han produït en aquests bar­ris muntanyencs molt recentment, quan el sol barceloní ha esdevingut ,cada volta més escàs i ha calgut recórrer a zones d'assentament obrer i menestral com evidentment havien esdevingut els tres turons al Ilarg de les dècades dels anys cinquanta i seixanta.

Les barraques del CoIl són pràcticament a la termenal del barri, a cavall de la Creueta, mirant d'una banda el garbuig urbanístic format al CoIl i d'altra la no gens menys espectacular destrossa operada a la VaIl d'Hebron.

S'arrengleren al llarg d'un «carrer» anomenat Morató i hi ha entre les xaboles algun colomar i els inevitables dipòsits d'aigua. Són unes quaranta, habitades per unes cinquanta famílies, perquè tampoc en aquest cas no se salva aquest subbarri barraquista del problema endèmic dels rellogats. Han estat, tanmateix, unes barraques «modèliques» als ulls de les autoritats, perquè no han estat, que sapiguem, focus de protestes o de delinqüència habitual

El carrer de Morató condueix al mateix cim del turó vorejant el gran barranc format per la ja inútil pedrera. És possible encara trobar alguna drecera que meni cap al passeig de Nostra Senyora del CoIl, carrer principal del barri juntament amb el fragment del dels Santuaris que li pertany.

Les cases de pisos aixecades a corre-cuita en els darrers vint anys han ocupat terrenys que evidentment no eren aptes per a ser edificats; en alguns casos -menys que al Carmel, per suposat, però n'hi han- hi mancaven els permisos que calien, però ara ja és sabut que s'ha seguit en determinats moments de l'etapa Porcioles una deliberada i crematística política d'ulls clucs que donava amplis guanys al cada cop més nombrós sector immobiliari. En altres casos aquests edificis han substituït torres que han desaparegut per enderrocament. El sector del carrer dels Santuaris s'ha convertit així en un seguit d'horribles gratacels interromputs per «carrers» que no són sinó les escales mig obertes a la mateixa roca.

Ha estat darrerament que s'ha dut a terme l'operació més prestigiosa, batejada amb l'atraient nom de Parc Residencial del CoIl. L'empresa constructora, La Llave de Oro,9 s'ha especialitzat en operacions immobiliàries que aprofiten terrenys si­tuats al turons o a Ilurs rodalies, operacions envoltades sempre d'un prestigi, d'una qualité ... Així podem parlar de les torres de la Salut al costat del mas conegut com Casa Toda -avui en runes si no ja desaparegut- i, en el cas concret del CoIl, d'aquest Parc Residencial que és més aviat un joc de paraules, perquè es tracta d'una zona residencial destinada a classe mitjana amb una certa posició que ocupa part del que fou realment un pare.

Aquest retall de parc a la base de la Creueta no fóra «res» si no corressin evident perill altres bocins ben suculents del sempre esmentat i mai realitzat parc dels Tres Turons.

No fa gaire temps, la nova Associació de Veïns del CoIl denunciava un incendi forestal en el que resta de parc, situat al darrera del conjunt residencial de referència, que dóna al passeig de Nostra Senyora del CoIl. Segons les cartes adreçades als mitjans informatius, l'incendi continua sense que el guarda que té a la seva cura aquesta ja petita boscúria fes massa per impedir-ho. A un hom li sembla com si s'aguaités algun altre retoc al Pla Comarcal..,1o

D'aItra banda, una de les primeres actuacions de l'Associació de Veïns fou denunciar l'entrada i sortida de camions de la pedrera abandonada -que a l'igual que el pare té un mateix propietari, el senyor Enric Vila- duent-se roques i entrant terra per aplanar el terreny de l'immens esvoranc obert a la Creueta per la impopular pedrera. Per allò que si furgues acabes per trobar-ne la causa, resulta que es volia dur a terme, sense dir res, un aparcament immens a l'aire lliure, per descongestionar els carrers de cotxes, sempre segons un portaveu del pro­pietari.

Tan caritativa i lucrativa idea -no sempre han de ser ad­jectius antagònics aquests dos- ha estat aturada per la de­núncia de l'Associació de Veïns, tot i que se'ls prometé verbal­ment, si col·laboraven i no feien la guitza, un espai per a una piscina i un altre per a pistes de tennis prop de la hipotètica plaça de Tona. ¿Cal dir que el CoIl no té pràcticament cap instal·lació esportiva?

Els de l'Associació mosseguen la ma generosa en lloc de picar l'ham, i el ritme de gairebé 150 camions diaris que en­ traven i sortien de l'ex-pedrera s'atura amb l'oportuna denúncia, simplement perquè no s'havien encomanat ni a Déu ni al diable i no havien demanat cap mena de permís. No cal que el lector s'esveri, Barcelona és plena d'exemples de fets con­sumats, des d'humils cases autoconstruïdes -per no sortir-nos de l'àmbit dels turons- fins a operacions molts més a l'engròs, que s'han anat fent amb l'ajut d'ordenances por escrupoloses, com ara els disbarats dels edificis de la Cooperativa Gracienca de Vivendes (Can Baró), Vista Park (Carmel) i les del Parc Residencial del CoIl. El procediment legal més usual és ja descrit en el primer dels tres casos.!!

Hom diu que fins i tot en les obres del parc Residencial del CoIl fou trobada una mina d'aigua, la qual cosa, donat el passat llunyà i no tan Ilunyà del turó, no tindria res d'estrany. El que sí que desaparegué amb l'edificació del conjunt residencial fou una mena de pessebre que amb grans figures feia un personatge molt popular al CoIl -el personatge, mort no fa massa temps, es deia Pinyol, i el pessebre era molt apreciat per tot el barri-, que durant anys fou un veritable guarda del malaguanyat pare.

Abans de deixar enrera el capítol vivendes cal esmentar que tampoc el CoIl no se salva de la plaga de l'autoconstrucció a escala més modesta, autoconstrucció sobre la qual, al contrari de les grans operacions -sempre ben resguardades amb alguna transformació legal escaient en benefici del particular i en contra del patrimoni comú-, penja implacable l'espasa de Damocles del Pla dels Tres Turons, que deixaria vora de 15.000 per­sones al carrer. .. si algun dia es realitza.

Un cert nombre d'aquestes autoconstruccions es localitza vora del carrer de Pineda, quan cal començar a grimpar per la Creueta per veure el conjunt de la destrossa urbanística. Destrossa en la immensa majoria dels casos irreparables, perquè, com diu l'economista Ernest Lluch, és més fàcil convertir un bosc en un barri -i així s'ha fet de cops- que enderrocar un sol edifici, malgrat constin totes les il·legalitats comeses.

 

AQUEIX PEGOT HORRIBLE ...

El Coll no s'aparta de la norma habitual dels suburbis, puix que no deixa de ser aquest barri un suburbi per molt enlai­rat que la naturalesa l'hagi situat.

I la norma habitual és, com no, la manca de la major part de serveis. Els docents presenten dues línies ben definides; manca de places en escoles públiques (pràcticament existeixen només el ,Col·legi Nacional Montseny, edificat els anys setanta tocant al parc Güell, i una filial d'institut en un col·legi de monges de la placeta de Flandes).

A més de les inevitables i «imprescindibles» acadèmies, hom compta amb les escoles parroquials d'una banda i certes escoles que anomenarem «especials» i de les quals parlarem tot seguit.

Dóna idea de la manca real de places escolars que, en una enquesta recent, els veïns situessin la necessitat d'escoles com el segon dels problemes urgents de la barriada, a poca distancia del primer, que són els ambulatoris i els hospitals (no n'hi ha cap).

Les escoles «especials» són tres: un immens pegot que s'aixeca ja a la vessant nua de vegetació del Carmel; el col·legi de subnormals que s'estatja al mas de Can Mora, i la sensacional finca que regeixen les monges josefines, a la porta de la qual encara llueix un rètol d' Auxilio Social, i que sembla dedicada a tenir cura de noies òrfenes de pare i mare. En un altre temps serví d'estatge a nois majorment austríacs, en aquest cas orfes de la II Guerra Mundial, que després retornaren en bona part a llurs països.

El pegot a que ens hem referit en primer lloc és una imponent edificació que hom pot trobar al carrer de Ceuta, ocupant-ne part. Es tracta del col·legi Virolai, que alguns diuen que és vinculat a l'Opus Dei. El cert és que el col·legi té preus molt elevats i només un petit nombre de vailets del barri hi acudeix. És el clàssic exemple de col·legi ric, o mig ric, si no es vol dir tan «fort», que no té res a veure amb el barri. (Semblant a l'exemple del Brafa a les Roquetes.) Hi van un dos mil infants, que paguen 15.000 pessetes d'entrada i al voltant de 2.000 pessetes mensuals. Pel desembre de 1974, aquest immens col·legi color ocre que domina una vista impressionant, i que destrueix l'harmonia del turó prop del seu cim, volia encara estendre's més i construí una pista poliesportiva que hauria aïllat els veïns del carrer de Nostra Senyora del Pilar, que hi viuen des de fa més de cinquanta anys. Les autoritats municipals aturaren el disbarat i els obligaren a fer un pas forçat pels veïns. Cal afegir, a més, que s'ocupa amb aquestes obres part d'una finca particular veïna, que, és cIar, protesta tant com pogué, tot i que l'esmentat terreny particular és qualificat com a verd pel Pla Comarcal de 1953.

Can Mora és un mas molt ben conservat, ocupat fa uns anys per un corredor de samarretes i altres robes, i després comprat per una dona que tenia un nebot subnormal, fet que la dugué a convertir el mas en una escola de subnormals, naturalment particular i de preus elevats com, d'altra banda, exigeix aquest tipus d'ensenyament.

El mas és del segle XVIII i la seva restauració és francament excel·lent. La seva llinda porta la data de l'any 1750 i un camí­ carrer duu a les seves portes, sortint del carrer del Portell, nom molt ben posat, perquè dóna al punt alt d'un coll.

Tant el col·legi Virolai com el mas de Can Mora són ja dins el turó del Carmel, però hem de considerar que formen part del barri del Coll, ja que flanquegen la vall on resta encaixada gairebé tota la població d'aquest. De fet, els seus límits foren, d'una manera molt laxa, l'inici del passeig de Nostra Senyora del Coll, la placeta de Flandes, un eix-carrer que s'endinsés en la Creueta fins a la hipotètica plaça de Tona i el barraquista car­rer Morató, un tros del sinuós carrer dels Santuaris, la plaça de Gibraltar, on s'aixeca l'antiga ermita -moderna església de la Mare de Déu del Coll-, i el camí de Can Mora, que duu prop del portell d'aquella vessant del turó del Carmel, des d'on s'albira un cop més el munt de pedres en que, turons inclosos, s'ha convertit Barcelona.

 

UNA PRIMERA ENQUESTA (1975)

La nova Associació de Veïns -fou aprovada pel 1975-12 de­dicà els seus primers esforços a combatre l'aparcament a l'aire lliure amb el qual el propietari dels terrenys de la pedrera i probablement el més gran terratinent de la Creueta volia «solucionar un greu problema de la barriada», i a realitzar una enquesta sobre les necessitats més grans segons els mateixos veïns, 13 els resultats de la qual donaren a conèixer durant la tardor de l'any de la seva constitució.

L'enquesta -primera de que tinguem notícia en la fins ara somorta vall- fou duta a terme entre 1.200 famílies, de les quals respongué un 30 %. Havien d'indicar les necessitats col­lectives, en matèria de serveis, que trobaven molt urgents; les que únicament consideraven urgents -matís no sempre massa fàcil d'esbrinar-, i també en alguns casos, com per exemple els transports públics, qüestions que trobessin si eren suficients o no.

Del resum final de necessitats, els collencs destacaren, com serveis dels quals es veien més mancats:

Ambulatoris (50 %)

Escoles (48 %)

Instal·lacions esportives (34 %)

Transport (27 %)

Mercat (26 %)

Tot i que ja hem parlat de la qüestió escolar, val la pena deturarse en els altres punts.

L'ambulatori més proper es troba a la Salut, és a dir, molt lluny, donada la manca de comunicacions directes, tot i que l'autobús 25 passa per l'avinguda de la República Argentina, a un quart de distancia a peu de l'ambulatori del carrer de Maignon. Cal no enganyar-se amb que el carrer de Nostra Senyo­ra del Coll -que cal no confondre amb el passeig- fa canto­nada amb el de Maignon, perquè de cap manera aquell, per molt que dugui el nom de l'església, pertany al que hem intentat de­finir com a barri del Coll, i si més a Vallcarca.

Per aquestes raons és probablement la sanitat una de les necessitats més sentides, no ja al turó-barri del Coll, sinó als altres turons, i una reivindicació de primer ordre. Segons sembla, al carrer dels Àngels hi ha un solar reservat -dels números 8 al 20- per a futur ambulatori. Ara, la lentitud observada en la construcció d'aquests imperfectes serveis sanitaris -l'ideal fóra un hospital de barri que en aquest cas atengués la clientela demogràfica dels Tres Turons- torna inevitablement mal­fiats els habitants del Coll.

No hi ha ni una sola instal·lació esportiva pública, i les pis­tes privades (Col·legi Virolai, escoles parroquials) no poden de cap manera entendre's com a tals. No té res d'estrany, doncs, la reivindicació en tercer lloc de piscines, camps de futbol, de bàsquet...

Ha quedat dit que l'únic transport públic -repetim que aconseguit per la iniciativa parroquial- és l'autobús 25, que uneix la plaça de Gibraltar amb el barri de Gracia, concreta­ment amb la plaça de Gal·la Placídia. L'autobús ha de maniobrar tant en el seu tram final, per l'estretor de l'eufemisme conegut com a plaça de Gibraltar, com molts cops a escassa distancia d'aqueix lloc, en la ja esmentada cantonada de l'irregular passeig de Nostra Senyora del Coll amb el carrer dels San­tuaris.

Aquest carrer, que uneix els barris del Coll i del Carmel, ha passat a ser en vint anys d'un solitari viarany que vorejava una carena a un perillosíssim carrer, sovint sense vorera, que obliga els peatons a jugar-se el físic, i els cotxes a anar amb tota cura per evitar topades. Hom havia parlat d'un mitja de comunicació que unís els dos barris muntanyencs, però, sense un previ eixamplament del carrer, que caldria veure si és pos­sible, tot resta en simples projectes difícils d'esdevenir realitats. Considerant el paper bàsic que té l'esmentat carrer, no cal dir que ha valgut la pena parlar-ne no soIs al turó del Car­mel, on és la major part del seu traçat, sinó novament al Coll, on remata «dignament» la desbaratada construcció-destrucció a que ha estat, i està, sotmès el turó.14

Igualment és sentida la manca d'un mercat. Al barri, no­més hi ha un mercadet, mena de mercat no municipal on, a escala reduïda, es troben diferents tipus de botigues pròpies d'un mercat (llegums cuits, peixateria, carnisseria, etcètera), però amb dos forts inconvenients: manca de varietat -normalment hi ha una botiga de cada classe- i preus més elevats deguts a l'elemental principi de la manca de competència.

Els mercats més propers són els del Carmel, al carrer de Llobregós, i el nou de la Salut -dit de Lesseps-, a la part alta del carrer de Verdi. Hi ha algunes mestresses que van fins al final de la línia 25, on hi ha molt proper el mercat de la Lli­bertat, ja dins Gracia.

Que no hagin sortit com a molt urgents les zones verdes no és obstacle perquè els enquestats no contestin, en un 98 %, que veuen urgent -recordem la subtil distinció entre urgència i molta urgència- la conservació de la Creueta del Coll, almenys del que en resta, i ampliar les poques possibilitats de zones verdes (darrera de l'església, per exemple). CIar que sempre resta el consol de la proximitat del parc Güell, útils als habitants dels Tres Turons i de la Salut d'una banda, i esbombat com a pulmó ciutadà per les autoritats municipals. ¿Cal recordar, un cop més, que el parc Güell és l'afortunat resultat d'una fracassada operació de ciutat jardí d'iniciativa particular?

Esmenten també a l'enquesta com a necessitats peremptòries els semàfors, una biblioteca popular -no n'hi ha cap-, un centre cívico-social -tampoc no n'hi ha, i bona prova n'és que la seu provisional de l' Associació de Veïns és la força pro­gressista parròquia de la Mare de Déu del Coll ...

 

D'UNA INDÚSTRIA FAMILIAR A UN IMPERI EDITORIAL

Per a no ser tampoc una excepció, el Coll, com el Carmel i la Rovira, és orfe d'indústries, fora, en aquest cas, d'una que començà essent un petit negoci familiar 15 i ha acabat essent un dels imperis editorials més sòlids de l'Estat espanyol.

Es tracta de l'editorial Bruguera, que començà després de la guerra amb una quinzena de treballadors i que ara ha superat el miler, i pensa deixar les seves instal·lacions del Coll pro­bablement com a magatzem quan traslladi l'editorial a l'edifici que basteix a Parets del Vallès.

Era cosa corrent que la gent que vivia al barri cerqués feina a can Bruguera, i així hi ha qui afirma que en algunes èpoques més de la meitat del seu personal era collenc. Altra cosa fa­miliar en el barri en els encara difícils anys cinquanta era en­trar en alguna casa i trobar dones, nens i avis, parents d'em­pleats de l'editorial, ensobrant cromos de «Jugadors de primera divisió», «Els tres mosqueters», «Races humanes», «Historia natural», i «Sissi», o d'alguna altra de les col·leccions llan­çades per Bruguera. Era aquest un sobresou a afegir a les mi­grades economies familiars. Hom cobrava per emplenar un miler de sobres sembla ser que tres pessetes ... Segons un antic empleat de l'editorial, «si aquesta hagués tancat, hauria originat un desastre al Coll».

Fora de l'editorial Bruguera i d'algun altre taller de no massa grandària, el Coll -com el Carmel, fora de la fabrica Cosmos- ha esdevingut un barri dormitori on a més cal fer l'esforç suplementari d'escalada després de la jornada laboral, atesa l'accidentada geografia urbana més recent.

En diferent sentit, però també caracteritzada per la seva unicitat -caràcter d'única-, la parròquia de la Mare de Déu del Coll ha influït força sobre la vida col·lectiva, escassa, com ja hem dit, del barri. Si la seva historia ha quedat esbossada, la seva presencia més recent s'ha traduït en les escoles parroquials, un vell teatre que ha servit per a altres usos no relacionats amb drames i comèdies de ficció, un casal vell per a reunions, un equip de bàsquet -un bar situat no massa lluny estatja la raó social de l'equip de Vallcarca-, un jardí molt recollit que hom ha aprofitat també per a les inevitables reunions, i darrerament ha estat escollida, a manca de res més, com a seu provisional -un dia caldrà fer un llarg article sobre els usos i abusos del mot «provisional» al nostre país- de l'Associació de Veïns del Coll.

 

COM EN UNA PEL·LÍCULA DE HITCHCOCK

L'home empenyé en el punt just dels prestatges fets a la mateixa roca i posteriorment emblanquinats. Moments abans havia colpejat i no sonava en absolut a buit. I tanmateix la peça -aquella mena d'armari sense portes fabricat sobre la ma­teixa pedra- gira pesadament i descobrí al sorprès visitant una mena de cambres amagades -quatre o cinc- que donaven tot l'aspecte d'una escena de pel·lícula de suspense o d'espionatge.

Aleshores vàrem pensar en una pel·lícula de Hitchcock, tot i que la darrera on havíem vist quelcom semblant era La conspiració, de Ralph Nelson, on un armari semblant però més gran gira sobre si mateix i Sidney Poitier i una hindú fan l'amor.

Malgrat que pugui semblar que ens hem sortit del tema, res més inexacte. Aquest forat imprevist correspon a una historia autentica que tingué lloc al Coll fa més de trenta anys, en plena Segona Guerra Mundial.

Aquella torre -perquè aquest indret sorprenent és en una de les torres que hi subsisteixen- havia estat llogada per uns alemanys. Com el lector sap, l'Estat espanyol fou amic del règim de HitIer, però no bel·ligerant. No podia, doncs, ajudar oficialment els vaixells que solcaven la Mediterrània, tot i que el 1941 uns 18.000 homes havien anat a lluitar al front rus per col·laborar amb l'exercit nazi, dins la División Azul.

Durant la seva estada a la torre, els alemanys hi bastiren l'amagatall descrit -encara avui dia existent- i hi encabiren tal un equip de radio, dins aquella mena de gruta artificial. Des d'allí es posaven en contacte amb submarins alemanys que passaven prop del port barceloní i segons la historia, com ens fou contada, els fornien gas-oil. Com ho feien, no ho hem pogut esbrinar i tampoc no fa ara al cas.

Sembla que fins i tot tenien muntat un sistema d’alarma a base de fils i que un dia un gat, tot jugant, el féu funcionar. Els llogaters de la torre reaccionaren instantàniament i l'animal fou cosit a trets.

En aquell temps hi havia a més una xarxa de comunicacions, sembla que per amagar els bidons de gas-oil, que relacionava la casa amb el garatge i aquest amb un pou. El cas és que no s’haguessin adonat mai els actuals inquilins de tan insòlita historia -la torre havia ja passat per altres mans abans que ells la fes­sin seva- si no els hagués estat revelada per una persona que de bell antuvi habitava el barri.

La xarxa per amagar bidons ha desaparegut, però la insòlita «vivenda» amagada darrera l' «armariet» de pedra subsisteix com una prova de les moItes coses desconegudes d'una gran ciutat.

Val a dir que de sempre s'han conegut versions que als tu­rons havien viscut alemanys en èpoques diferents del segle actual, però dubtem que cap altra historia pugui reflectir els enigmes que tragina la que hem explicat aquí.

Tot i que les torres més «senyores» han anat desapareixent a mesura que el barri es proletaritzava a ritme d'anarco-urbanisme, ja esta dit que en resten, unes de més modestes, d'altres de no massa sensacionals, però sí que més atractives per un o altre aspecte. Ja ha estat esmentada la vella masia setcentista de Can Mora; cal deixar constància aquí que n'hi ha algunes de bells noms, com la Casa Blanca -i ho és de color, tot i que no hi visqui cap parent del president dels Estats Units-; la Vila dels Metges (o torre Sant Salvador, obra modernista de Jujol) anomenada així perquè n'hi viuen dos que tenen força cura de gent de la barriada (recordem que la demanda d'ambulatoris ha estat la primera reivindicació de l'en­questa de l'Associació de Veïns); la torre de Joan Sales, el gran autor d'Incerta glòria, que es retalla com un oasi de verd sobre la vessant erma del Carmel que dóna al Coll; l'altra obra modernista de les esmentades abans, de Josep M. Jujol; i petites torres que subsisteixen encara, fins i tot al llarg del passeig de Nostra Senyora del Coll, a un nivell més baix que l'asfalt d'aquest, per haver-Io aixecat modernament per raons de circulació.

EI Coll és ara un barri-turó menys proletaritzat en general que el seu bessó del Carmel, més català que no l'altre, potser per haver estat més poblat amb anterioritat a la immigració arrauxada dels anys cinquanta i seixanta -tot i això, l'índex de no catalans és força elevat-, i en les beceroles d'una certa conscienciació, amb l'aparició d'una Associació de Veïns i els primers conflictes reflectits a la premsa.

En definitiva, en aquest sentit la seva presencia urbana és encara molt minsa si el comparem amb el Carmel, però prometedora davant l’absència de moviment urbà que fins el 1976 s'ha donat a Can Baró.